Skip to content


Carles Hac Mor, poesia i vida sense concessions

Escrit el 03/03/2016 per Eduard Escoffet a la categoria Ho deixo anar.
Tags:
Article prèviament publicat a La Directa

La poesia com una acció creativa que reuneix vida, pensament i política

Dues paraules i un fet. Arran de la mort de Carles Hac Mor, han sonat a bastament dues paraules: generositat i radicalitat. Una, des de la família que ell va crear del no-res; l’altra, fruit de la improvisació d’una crítica que necessita engabiar una veu abans que entendre la revolta col·lectiva de les arts del segle XX. I un fet: el tumult, la gernació, la multitud de veus que han lamentat la seva desaparició. Ell encara hi és, tanmateix. Enmig del tumult i de la confusió. “L’objectiu és no consolidar res”, i més que consolidar ens ha fet volar amb la seva poesia, que és una acció permanent que uneix vida, creativitat, pensament i política (àcrata).

Generositat. Molts amics i coneguts han destacat la generositat de Carles Hac Mor, i no és un lloc comú; es tracta, de fet, d’una generositat amb moltes implicacions. Va saber connectar generacions diverses, artistes de tota mena i de qualsevol indisciplina, poetes de totes les tendències. Ell, que devorava literatura de tota mena i era en la mesura que podia crear literatura, veia un sol món on un hi veia un edifici d’habitatges de protecció oficial: la poesia era una, fos en la forma que fos, del temps que fos, de l’ambició que fos, al marge de reconeixements i subsidis. I no distingia entre públic i creadors: tots som poetes, més enllà de si ho volem o no. De tota la quantitat d’esdeveniments que va orquestrar, m’agrada destacar-ne De viva veu, la revista parlada, i la seva germana, la Revista caminada. Hi confluïen poetes, artistes, escriptors i passavolants de tota condició, des de noms reconeguts de l’art i la literatura a improvisades amistats, tota mena d’accions, tota mena de qualitats; l’únic criteri l’havia de posar l’espectador, ningú exercia de crític o censor. Tothom hi era benvingut, doncs, a la cort d’en Carles, perquè només s’hi exigia la voluntat de ser-hi. Aquesta generositat va possibilitar la connexió entre els conceptuals dels setanta i la nova generació de performers dels noranta, l’emergència de diverses generacions de poetes, la connexió entre escoles poètiques molt diferents i moltes altres aliances que han estat molt fecundes per al panorama cultural. Tot això, en unes dècades –sobretot dels noranta ençà– en què el paisatge cultural ha patit un tap generacional i el tancament d’espais de confrontació. Carles Hac Mor ha estat generós, sens dubte, sense demanar contrapartides de cap tipus, i hauria de ser un exemple per a tots nosaltres si volem un panorama creatiu ric i divers.

Radicalitat. Alguns crítics han brandat la paraula radicalitat per parlar de l’obra del Carles o més aviat per no haver d’acceptar que el segle XX ja ha passat. Carles Hac Mor ha estat un escriptor profundament compromès amb l’escriptura, la llengua i el seu temps. No era un radical; els radicals són les tietes del sentit –segons la seva nomenclatura–, els que volen imposar un retorn a l’ordre que no existeix, a una certa puresa que és només un anunci sense producte. Hac Mor era –és– un escriptor del present, algú que a partir dels temes universals i les formes actuals no va parar de buscar un camí propi, com tots els escriptors de debò; els radicals o integristes són els que es queden a la rereguarda, com diria Brossa. No em deixa de sobtar, de fet, que tenir un compromís amb el teu món i la veu pròpia et deixi fora del ramat; res gaire lluny del que vivim en l’àmbit polític. Tenim més a guanyar si ens deixem guiar pels qui des de les diferències defensen el vincle d’uns valors de present i de compromís que no pas per aquells que esborren les diferències per enfonsar-nos en la mediocritat.

Una munió. Obert a tothom i compromès amb el seu món, Hac Mor era tanmateix un anarquista, un individualista fins a l’extrem: tot s’hi val, perquè ningú podrà substituir el teu criteri. Tu ja sabràs el que t’agrada o no, jo no faré de jutge per a tu: escull la teva vida, pren el que vulguis del que jo faci. Res no té sentit i no hi ha res a perdre en aquesta vida; tot és, doncs, fer i tornar a crear: llibertat sobre el cos, la veu i l’acció. L’obra d’Hac Mor és ingent i plena de viaranys inconnexos i formes que desborden els marges de la poesia, però hi trobem sempre una constant: la necessitat de crear, de posar el món donat en dubte i de sobreposar la llibertat a unes estretors que no ens aporten res. Aquesta munió de gent que hem estimat, admirat i après del Carles és una demostració que, malgrat les inèrcies institucionals, tot és a les nostres mans. Als lectors del futur els serà difícil d’entrar en l’obra d’Hac Mor, perquè té tantes portes d’entrada com versos, però és aquesta dificultat el que la mantindrà viva: Carles Hac Mor, sense prendre’s seriosament del tot, reclamava, això sí, una lectura profunda, un compromís amb la vida i la poesia que anés més enllà del simple consum cultural. I la seva poesia parla d’ell i de nosaltres sense referir-se mai a ell i la seva vida: la literatura no era per a ell –ni ho és per a molts– un espai per a l’autobiografia, sinó un espai per al pensament, l’acció i la vida sense concessions.

Eduard Escoffet
Febrer de 2016


 

POEMA HAC

Aquest poema

no vol dir res,

i tanmateix

ja ha dit massa.

 

NIHIL

Amb el poema present,

no es tracta pas de fer cap oferta cultural,

ni de desensopir els consumidors de cultura,

en la qual aquests cerquen menja espiritual:

es tracta de no res.

 

NO-RES (I NO HI HA RES QUE SIGUI FALS)

L’objectiu és no consolidar res.

 

ESGRIMA

L’art i la poesia maten

la informació, que mata

la poesia, la qual és

morta per l’art, mort al seu torn

pel crític; i l’apuntador,

l’historiador, mentrestant,

ha estat occit per la Història

al carrer, davant un museu,

i enterrat a la biblio-

teca, taca, toca i mata!

 

S’INTITULA TÍTOL

llampurneig de mar al clatell

Benet Rossell

 

ni un bocinet de res

ni un pessic de pelleringa

ni una engruna viscuda

ni un trosset de memòria

ni una miqueteta de record

ni un pelet de coherència

ni un senyalet de parrac

ni una punteta de veu

ni un esquitx de lògica

 

Poetes alçurats

 

milicians del nihilisme creatiu

de l’anarquia la follia la irrealitat

Sabater Faceries Massana

Caracremada Rosset Català

guspires del mite insurreccional

de l’acràcia la utopia i la ucronia

en columnes de foc i de fum

sense base ni capitell

maquis en la memòria maquillada màcules

d’oli per a òlibes-gàrgoles llibertà-

ries llegendes-gargalls

al cul de la raó i de la Història

fanals nihilistes en la foscor del seny

 

QUE MORI EL SENTIT!

Qualsevol discurs

comporta l’abús

de la seva institucionalització.

 

Que la significació

sigui diluïda

en el xàfec

de la crítica inherent

en la no-crítica

de la creació veritable

 

que no és sinó la que vol esborrar

el significat en plasmar-lo

 

tot deixant anar el llast

 

vil

 

de la coherència lògica

immanent en la tríade

 

feixuga i obligada

 

del subjecte-verb-predicat!

 

 

 

L’acte més genuí de la recerca ontològica

és matar-se; el veritable asistema filosòfic

ha de comportar la manca, no pas sistematitzada,

de certesa; la poesia fou allò indiscutiblement real

i aquest ve a ser el pinyol de la saviesa;

allò més poètic consisteix a sospitar que tot és llavor;


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )