Skip to content


La cultura i el medi

Escrit el 14/03/2016 per Ramon Faura a la categoria ARTICLES.
Tags:

Durant els propers dies publicarem extractes del llibre “Cultura en tensió”, aprofitant algunes de les reflexions que es recullen en aquests textos.

Versió 2“La dissolució de l’objecte”, de Ramon Faura, és un text que proposa una heterodoxa i didàctica revisió d’alguns aspectes de l’arquitectura, posant l’accent en com la modernitat, el colonialisme i la industrialització van confluir en fonamentar una idea de l’arquitectura autònoma, centrada en l’edifici com a unitat, objecte i obra, i com a partir dels anys seixanta aquesta visió va entrar en crisi, obrint espai a una mirada més “ecologista” i dinàmica de l’arquitectura, vista com a actuació en un medi que obre espai per a relacions diverses. El text parla sobretot d’arquitectura, però la seva inserció en el llibre cobra ple sentit si atenem a que allò que relata té molt suggeridores lectures si hi pensem des d’altres àmbits de la cultura i les arts.

Així doncs, la tensió de la que parla Ramon Faura en el seu text és la tensió entre una arquitectura entesa com a una intervenció, en ocasions brutal i violenta, en el medi en què s’implanta un nou objecte, i una visió de l’arquitectura més subtil que té en compte el medi on s’insereix, les formes de vida que inaugura i l’obertura de dinàmiques i processos, que necessiten ser vistos amb flexibilitat, sense comptar amb la possibilitat de preveure i tancar-ho tot. (Crec que si substituíssim “arquitectura”, per música, literatura, cinema o el que vulgueu, aquest paràgraf trobaria igualment sentit).

Si, com en tots els textos recollits a “Cultura en tensió”, en aquest hi ha una proposta de reapropiació –de redistribució de l’autoritat sobre les nostres vides- , crec que aquesta passa per una mena de consciència ecològica, atenta al medi, de l’arquitectura i per extensió de tota acció cultural. Jordi Oliveras


“El projecte modern basa el seu discurs en l’avenç tecnològic. Es pretén racional i esdevé racionalista. La tècnica, diu el projecte modern, és un agent de millora i progrés. Els humanistes parlen de la restitució de tots els sabers per acabar amb l’obscurantisme dels gòtics. Le Corbusier invoca l’esperit científic per acabar amb l’asfixiant món del xix. L’arquitecte modern pretén usar la tecnologia com si es tractés d’un instrument, sense adonar-se que ell és qui esdevé instrument d’un discurs tecnològic que el supera.

La retòrica bèl·lica del projecte modern té molt a veure amb la seva concepció mecànica del món. Tot és segmentable, divisible, descomponible en entitats estanques. La concepció mecànica del món és operativa i també analítica. Els problemes es resolen descomponent-los abans en problemes simples. Aquesta segmentació tant afecta la concepció de l’edifici com el seu procés productiu.

Així, el procés arquitectònic queda escindit en concepció i construcció. Es jerarquitzen els temps i els agents vinculats al procés arquitectònic. La materialització de l’obra (construcció) queda supeditada a la seva concepció ideal (projecte). Supeditar l’obra a la idea passa per conjurar tota contingència. Converteix l’arquitecte en un vaticinador capaç de fixar el futur des de la seva taula de dibuix. La tècnica (la perspectiva, la geometria, el càlcul) són els arguments d’una pretensió insòlita: anticipar-se al futur.

Tanmateix, la realitat és tossuda, esdevé molèstia: construcció, pas del temps i usuaris seran vistos a partir d’aleshores com una amenaça. Desafien l’autoritat de l’arquitecte i comprometen la integritat de la seva idea.

Dèiem que el projecte modern no és una categoria històrica, però sí que ocupa un espai històric concret. S’inicia amb el Renaixement i es col·lapsa després de la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, però, des de Piranesi fins a Lequeu, passant per Borromini o Miquel Àngel, hem assistit abans a tot tipus de temptatives crítiques. En general ningú no qüestiona la figura de l’autor, però sí la concepció mecànica que tot ho segmenta. Les ruïnes de Piranesi mostren una natura que recupera allò que és seu. Entre les juntes dels carreus, els matolls i les males herbes creixen fins a esquerdar la pedra. Converteixen l’edifici en una ruïna. Impossible no pensar en el fotomuntatge d’Isozaki.

Però dèiem que la visió mecànica del projecte modern no només afecta el procés. També afecta la concepció de l’edifici, que esdevé un producte generat per la composició d’elements autònomament significatius. Els processos industrials del xix porten al límit aquesta concepció mecànica que irromp amb el Renaixement. Es tracti de capitells corintis o de perfils d’acer IPN, de tríglifs dòrics o panells prefabricats d’alumini, l’edifici esdevé artefacte mecànic, un objecte autònom compost per peces.

Allà on la revolució industrial sí que introdueix un canvi irreversible és en l’elaboració dels components. Coneixem l’origen del marbre de Carrara, però, d’on prové un marc de PVC? La industrialització, per qüestions fàctiques, desvincula l’arquitectura del medi que l’acull. Apel·la a la pura objectualitat de l’obra, que se sustenta en el seu valor com a peça autònoma, col·locable a qualsevol lloc. Com un cotxe, una planxa o una torradora. Producte industrial d’origen incert, no sorgeix del medi, sinó que s’hi diposita. Més enllà de textures i colors, les dimensions màximes de les bigues ja no vénen donades per l’alçària dels arbres que envolten la casa, sinó per la tensió màxima que un material determinat pot assumir (el càlcul).

73247cf33ace_michael_heizer_displaced_replaced_mass_1969

Displaced / Replaced Mass, Michael Heizer, 1969 Foto [MARTÍNEZ GARCÍA-POSADA, Ángel. Sueños y polvo. Cuentos de tiempo sobre arte y arquitectura]

En termes de Kaprow, una construcció sorgida del medi implicaria un desplaçament zero, garantiria la solidaritat de l’edifici amb el medi d’on sorgeix. Per contra, una construcció industrial converteix el desplaçament de materials en una aventura i en un negoci. Com la roca de Heizer (de High Sierra a Nevada), peces encavallades d’acer fabricades a Alemanya donen forma a un edifici construït a París: el centre Georges Pompidou. Així, la lògica industrial, conseqüència inevitable de la revolució científica que l’antecedeix, deixa en suspens aquella al·legoria cartesiana que vinculava el valor del lloc a l’autoria única.

La sublimació de l’autor durant la primera meitat del segle xx ocupa el buit de sentit generat per la ruptura entre procés constructiu i medi.

La industrialització veu en el medi una font de recursos. No hi té res en contra. La seva desatenció és fàctica. La producció industrial de nous materials genera, inevitablement, objectes desvinculats del medi. El projecte d’arquitectura, en operar amb elements estranys al lloc on s’emplaça, com la cola de Smithson a Roma, es veu obligat a construir un discurs autònom, tancat en si mateix. Esdevé el suport discursiu de l’autor o del seu amo. Es vulgui o no, l’arquitectura esdevé producte, objecte tancat.

És precisament aquesta objectualitat i el pes de l’autor allò que als seixanta es posa definitivament en qüestió. S’hi contraposa el projecte obert. El projecte obert és col·lectiu, sabem quan comença però no quan acaba. Forma part d’una xarxa. Inclou la participació del temps i de l’inesperat.”

(Ramon Faura, “Cultura en Tensió”, pp. 56-58)

Podeu comprar Cultura en tensióbotiga.nativa.cat.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )