Skip to content

Carregant

Perquè se’ns moren alguns festivals?

L’estiu passat el PopArb i el Lemon Day van celebrar les seves darreres edicions. I el Sant Feliu Fest també va estar a punt de desaparèixer. Ja està bé això d’explicar models d’èxit, però també val molt la pena parlar amb els organitzadors de festivals que han decidit plegar. De les seves decisions o dels seus errors en podem aprendre tots, així que, amb la pau interior que proporciona mig any de distància i la certesa que ja no hi ha marxa enrere, ens vam citar un dissabte de gener amb l’Anna Cerdà del PopArb, el Jordi Castells del Lemon Day i l’Agus Segura del Sant Feliu Fest. Vam quedar al Club Petanca Carmelo i s’hi va afegir el Martí Sales, d’Els Surfing Sirles.

Amb quina intenció o contra què vau muntar cadascun dels festivals?

Agus Segura: En el nostre cas va ser avorriment. El festival el van començar l’Elm Puig i el Xavi Estañol l’any 96. Jo llavors només ajudava; feiem el menjar o serviem birres a la barra. Haviem començat a tenir la sala Atzavara al 94 i jo ja havia portat grups amb una associació que es deia Juriola Records. Això va ser l’empuix. El primer any van tocar alguns grups d’aquí i uns italians que es deien Bruma. Eren una mica de Segona Regional, però per a nosaltres ja eren l’hòstia! Tot era molt crustie. No teniem model. No sabiem res. Els grups dormien a casa nostra, ma mare els feia el dinar… Quan vam portar el primer grup estranger, acaba el concert i diuen: ‘On dormim?’. ‘Ah, que vosaltres dormiu?’. No hi haviem pensat!

Anna Cerdà: Jo havia acabat una etapa laboral i estava a l’atur. No volia trobar feina i em dedicava a pensar coses molants. Tenia temps lliure per pensar. Era colega del Marçal Lladó de Bankrobber perquè haviem estudiat junts a la universitat. També coneixia al Marc Lloret, de Mishima, i trobava que passaven coses que no tenien visibilitat clara. Va coincidir també amb què s’havia deixat de fer l’Acampada Jove d’Arbúcies, que havia entrat un ajuntament nou i deien que estaria bé fer alguna cosa de música. Els vaig presentar un petit projecte de quatre concerts al pati de l’institut. La troca es va embolicar i el primer any el PopArb ja va ser un festival de dos dies.

IMG_3552

Volies fer una cosa semblant a l’Acampada Jove o tot el contrari?

Anna: No el contrari, però teniem clar que aquell model era més semblant a una trobada política amb música, que em semblava fantàstic, i que el model de festival enmig del poble on la gent ve a acampar no era sostenible a Arbúcies. Haviem de fer una cosa més petita, amb menys gent i que la gent es quedés a dormir als hostals. L’Acampada ens va ajudar a definir el nostre model perquè teniem davant dels morros el model anterior. Abans, al 2001, hi havia una colla, els Poesiques, que feiem veure que sabiem recitar i que haviem fet recitals on vam convidar l’Enric Casasses, el Carles Hac Mor… Ho vam fer als Jardins de Can Torres, un dels futurs escenaris del PopArb. Allò va ser l’embrió per fer petites coses, casolanes, molt cuidades…

Jordi Castells: El meu cas és un mix dels dos. Estavem amb l’avorriment de l’estiu, però també hi havia l’Assemblea de Joves de Capellades, de caràcter indepe, que feia els seus concerts. Nosaltres erem dotze o tretze amics de l’institut i els ajudavem, però el què proposavem no els entrava massa bé. No els agradaven els nostres gustos. Ells portaven Inadaptats, Dusminguet i coses així. No hi havia massa bon rotllo i vam decidir muntar una festa. Enlloc posa que el Lemon Day fos un festival. Era una festa. Un cop passades dues edicions, l’ajuntament va demanar que ens constituíssim com a associació poder optar a subvencions, cosa que mai va passar. Al 2008 vam constituir l’Associació d’Amics del Rock and Roll i Una Mica de Pop de Capellades. Vam posar-li un nom tant llarg per donar una mica pel cul l’ajuntament. Així, a cada notificació haurien d’escriure el nom sencer. La idea inicial era Associació d’Amics del Rock and Roll i Una Mica de Pop i Neil Young de Capellades, però vam treure el Neil Young a última hora.

Tots aquests amics de l’institut ereu de la mateixa edat?

Jordi: No, hi havia tres anys de diferència, més o menys.

Agus: En el nostre cas, la diferència d’edat entre tots era d’uns cinc anys.

Anna: Nosaltres no som part d’una colla que vam créixer junts al poble. Ens vam conéixer ja en un entorn professional.

Quina estructura tenien els vostres festivals quan vau començar?

Agus: Sempre hem sigut amateurs. I ningú ha cobrat un duro mai. Bueno, sí, un parell d’anys es va cobrar. Però parlem d’una persona contractada sis mesos, a mitja jornada i en negre. Erem uns amics pringats i al dia següent ho recolliem tot. Algun any vam contractar persones perquè ens ajudéssin, però es va acabar aviat. Entre tots potser erem deu. Algun cop vam tenir voluntaris que ajudaven a la barra. Posa-hi quinze més. Tot i que nosaltres també erem voluntaris.

IMG_3576

Anna Cerdà i Jordi Castells

Les deu persones del nucli dur encara hi són?

Agus: No. Algunes han marxat i n’han vingut de noves, tot i que no gaires. El qué costa és el relleu. No hi ha relleu.

Anna: Nosaltres al nucli dur erem tres o quatre persones, però el PopArb va néixer amb molta implicació local i molta complicitat de l’ajuntament. Va començar sent molt municipalista i poc a poc es va anar professionalitzant. Gent que feia coses a la festa major, també ens ajudava. L’actitud era: ‘Es fa una cosa nova al poble, què s’ha de fer?’. Després ens vam quedar la gent amb més afinitat o els què ens anava més aquest rotllo.

Agus: Nosaltres erem la gent que anava als locals d’assaig, la que estava al mundillo. Quasi tothom tocava en algun grup o era públic de l’Atzavara.

Jordi: Nosaltres vam començar cinc, els colegues de tota la vida. I als dos anys, quan vam veure que necessitavem més mans, els altres set van anar venint. I els que no servien copes, s’encarregaven dels pedidos. Poc a poc ens vam anar repartint les responsabilitats. Això sí, la tria dels grups que vindrien a tocar es decidia en assemblea. I per aconseguir que vinguessin els grups que volia cadascú hi havia hòsties. Es feien quadrilles de tres per atacar a un altre. N’hi havia que a l’hora de recollir no feien res, però quan s’havia de triar els grups eren els primers a posar cizaña. Era divertit i tens. Alguns van arribar a deixar el Lemon, però al cap de dos anys tornaven. Amb el temps, alguns van ser pares i es van retirar d’això de recollir a les deu del matí. Llavors venien xavals que no decidien res. Només donaven un cop de mà. De vegades proposaven alguna cosa i els queia una colleja.

Apart del PopArb, on l’Anna era la directora, al nucli del Lemon Day i del Sant Feliu Fest hi havia dones, oi?

Jordi: Sí. En el nostre eren cinc o sis dels tretze.

Agus: En el nostre serien un 33%. Sempre hi ha hagut dones.

Anem al gra, doncs: perquè es van acabar el PopArb i el Lemon Day?

Anna: Ja s’ha dit una mica aquí. Un tema és la falta de relleu i que, encara no he analitzat si va ser bo o dolent, vam intentar professionalitzar-ho molt ràpid. Els estàndars amb que funcionavem eren d’un festival més gran del què erem. Manegàvem molta pasta pel què érem i això feia que hi hagués un risc econòmic i de cansament que arrossegaves d’un any a l’altre i que fa que vagis perdent l’entusiasme inicial volent-ho fer més professional, amb més mitjans… Vas fent la bola més grossa, però al mateix temps la bola et comença a trepitjar. I d’altra banda, veiem que no haviem aconseguit trobar un relleu de públic. Programàvem la música que ens molava a nosaltres, com tothom, i al final entre els que havien parit aquest any i els que havien anat a viure a Berlin, cada cop erem menys. Apart, van sortir festivals com bolets i molts eren clònics. Si vam néixer perquè faltava una cosa i ara aquesta cosa ja estava molt sobada, calia ser coherents i deixar-ho. Està bé no perpetuar les coses quan ja et surten del cervell i no de l’estòmac. I abans de fer-nos mal a tots nivells, vam decidir ser honestos i ¡hala, adiós!

IMG_3537

Martí Sales (esquerra) i Agus Segura

Jordi: Nosaltres, com no manegàvem diners, ho teniem senzill per seguir tirant amb el format de 400 o 500 persones, però et canses de tirar dels col.legues. I tampoc hi havia relleu de gent que ho volgués continuar. Un parell d’anys la recollida va ser molt dramàtica. A les nou del matí estas carregant seixanta barrils de cervesa i t’agafa una depre que flipes.

Anna: L’endemà d’un festival és com la fi del món.

Jordi: La muchachada del poble no ho sentia igual i si ja no participaven, tot i que hi havia un voluntariat enorme a la barra, no hi havia un relleu. També és culpa nostra. A Sant Feliu muntaveu concerts mensualment, però nosaltres vam anar tots a buscar-nos la vida a Barna. A Capellades anavem el cap de setmana i muntavem un concert de tant en tant, però no creavem base com s’ha pogut crear a Vic amb el Ramon Mas i el Sugar Il.legal Fest.

I a Arbúcies?

Anna: Tampoc. Hi ha aquesta cosa perversa del festival, que reuneixes tota l’energia un cop l’any. I la resta de l’any, la gent a qui li interessa la música o ja viu a Barcelona o se’n va a buscar-la allà.

Jordi: En el nostre cas, el públic també s’estava fent gran. No sé què escolta la gent de vint anys! No els pillo!

Agus: Nosaltres ja muntem chiquipark.

L’any passat gairebé desapareix el Sant Feliu Fest, però a última hora el vau salvar fent un Mini Sant Feliu Fest amb sis grups.

Agus: Fa anys que agonitzem. Però estem feliços en la nostra agonia. I hem tingut moltes époques. En algunes podriem haver set el Resurrection Fest. Però algun any ens vam arruinar.

Jordi: I després vau fer el Sota Zero, no?

Agus: Exactament. L’any anterior ens vam flipar portant grups estrangers i pagant bolos i no va sortir del tot bé. Llavors vam fer un altre amb grups espanyols i algun estranger i ens vam fotre una patacada de deure pasta… Vam decidir tornar al primer any: fer-lo petit, fer el menjar bullint pasta…

Jordi: Aquesta és també la nostra idea. S’ha acabat aquesta manera de fer-ho, però igual d’aquí dos anys igual tornem a fer-ne un amb dos grupets.

Anna: Sí, a nosaltres també és una cosa que ens ronda pel cap.

IMG_3550

Agus Segura

Agus: Nosaltres no tenim una continuitat. La setmana passada (parla de finals de gener) vam tenir una reunió i vam decidir que aquest any en farem un de dos dies. I l’any passat ho vam decidir quasi una setmana abans. ‘¡Fem una festa per a nosaltres i pels amics!’. També et canses de tirar dels amics, però… Així que cada any és el mateix: si ens ve de gust, ho fem.

(Passem de les birres a les braves. I passem de quatre a cinc. S’incorpora a la conversa el Martí Sales, poeta, escriptor i per sempre més cantant d’Els Surfing Sirles. Amb el Martí ja hem parlat algun cop de coses que s’acaben. Ell coneix prou bé tots tres festivals i d’altres que encara bellugen com el Sugar Il.legal Fest de Vic. Els Sirles van actuar un any al Lemon Day i dos al PopArb. Al Sant Feliu Fest no hi van actuar mai, però sí a l’Atzavara Club. L’entrevista es transforma oficialment en una xerrada a cinc bandes).

Martí Sales: Agus, a vosaltres us van matxacar molt les primeres crescudes del Primavera Sound. El Sant Feliu més fort va ser just un any abans que el Primavera petés. Us birlaven grups que havieu portat vosaltres abans i els posaven contractes d’exclusivitat. Els Fucked Up, per exemple.

Agus: Sí. I Les Savy Fav, i mils… Un grup que abans et venia per tres mil euros ja te’n demanava trenta mil. I nosaltres ja no arribavem.

Martí: El Primavera destrueix el teixit.

Agus: És un monstre de set caps.

Martí: Però també és diferent el cas d’Arbúcies i el de Cape, perquè el teixit ganxó és un teixit poderós. A Sant Feliu segueix havent-hi moltes bandes. Hi ha locals d’assaig, els (estudis de gravació) Ultramarinos… Aneu fent.

Agus: Agonitzem! Estem agonitzant fantàsticament!

Anna: Potser en el vostre cas baixa la intensitat, però la brasa encara està allà. En canvi, hi ha llocs on encens una foguera grossa i no fas res.

L’estiu passat quan vaig contactar amb el Santi Garcia d’Ultramarinos per saber si se seguiria fent el Sant Feliu Fest, em va dir que, en certa manera, el futur del festival depenia d’un grup jove que havia d’agafar el testimoni. Ara no en recordo el nom…

Agus: Els Please Wait. I ja no són tan joves! Ja porten cotxe! L’estan agafant, el relleu, però ells mateixos t’ho diuen: som els raros de l’institut. Hi ha un grupet de heavies, ells i la resta ja… I, es clar, un relleu de dues persones és insuficient.

Abans em dies que quan vau començar a muntar el Sant Feliu Fest la diferencia d’edat entre els organitzadors era cinc anys. S’ha ampliat?

Agus: I tant! Dels 42 anys que tinc jo als 18 que tenen els Please Wait. I també n’hi ha algun de 16. Són més dels de posar canyes, però estan allà.

IMG_3575 (1)

Jordi Castells

Heu fet algun intent d’implicar gent jove en l’organització dels vostres festivals? No a posar canyes, sinó a prendre més resposabilitats.

Anna: El nostre esquema era molt diferent. No erem gent del poble que feia coses, sino que partiem un plantejament molt més empresarial. Tot i que fos una empresa de merda i deficitària. I si no vens d’un grup ja cohesionat no es crea aquest moment assembleari.

Jordi: A Cape hi havia xavals als qui també els agradava la música més o menys del mateix rotllo. Els vam dir ‘veniu, veniu’, però… No tenen sang! Els tres que havien de venir no podien aixecar un barril de cervesa! Era un drama! ‘Vaya futuro nos espera!’, pensavem. I no n’hi havia d’altres. Hi ha altres xavals que no són tan d’orxata, però tampoc hi ha tantes possibilitats.

Tot i ser festivals diferents, quan us he preguntat perquè heu pensat en deixar-ho córrer, en tots tres casos ha sortit el problema del relleu.

Anna: És una raó més.

Agus: També és un problema económic: dedicar-hi moltíssimes hores que li treus a la família i veure que no acaba de sortir. I que ens fem grans!

Jordi: L’energia minva una mica.

Agus: I llavors dius: ‘Això deixa de ser divertit, no m’ho passo bé’.

Anna: Jo també he notat que si la teva feina et permet viure més o menys bé, et pots dedicar al festival, però quan arriba la crisi i comencen a retallar sous, penses: ‘prou feina tinc amb la meva com per liar-me en això altre’.

Aleshores, que desaparegui un festival, és una derrota o és llei de vida?

Jordi: No és una derrota. Són etapes. I allargar-les si no hi ha un interés económic, si et cansa o si ja no et diverteix…

Agus: Jo reconec que l’any passat pensava: ‘no es pot acabar això, no ho podem deixar’. Vam treure l’últim raconet de força i el vam fer. Fa dos anys que comencem el festival amb zero euros al banc. Però al final ho fem. I és molt guai perquè tenim molts amics. Tenim la sort que a la gent li agrada. L’any passat va ploure molt i així i tot la gent va venir. És brutal, eh.

IMG_3556

Agus Segura

Sembla evident que a Sant Feliu hi ha un teixit més sòlid i que us costa més donar el festival per mort. Potser una cosa va amb l’altra.

Agus: I que si no fem el festi, què fem? Tornem al principi: a l’avorriment.

Jordi: En el nostre cas hi va haver molta discussió, eh. N’hi havia dos que no volien deixar-ho.

Martí: També hi ha el tema de la vida de les coses i de la potència de les coses que passen. I no tenim perquè fer que durin molt més.

Anna: Les coses també agafen valor si deixen de fer-se. Les hem de recordar perquè ara ja no hi son? Doncs, bueno, sí.

Martí: Sí. I punt. I fem una altra cosa. O no. Les bandes que més em molen van fer quatre discos i ja està.

Agus: Quin sentit té veure als Stooges al 2007? Cap!

Martí: Per a mi és un gran valor saber acabar les coses en el seu moment. Negu Gorriak em flipaven i en un moment súper amunt diuen: ‘prou’. Em sembla súper sa. Tenim molt inculcada la idea de la derrota quan s’acaba una cosa. I no! Pregunta’t per què has de seguir! Jo hagués plegat amb els Sirles després del tercer disco. Ja ho pensava: ha sigut meravelllós, ens ho hem passat teta i ja hem fet el què haviem de fer. Però el més normal tenint en compte la circumstància ganxona és el que esteu fent. Perquè teniu molts amics, perquè hi ha moltes bandes…

Agus: Jo, si no portés nanos de 18 anys a tocar, potser també ho hagués deixat, saps? Veus grups joves amb xispa i dius: encara serveix d’algo.

Anna: Si no, pots començar a entrar en dinàmiques massoques. Si hi ha un sentit, si hi ha un teixit i hi ha un rumrum, encara hi fots una mica més de gasolina. Però fer tot això per aixecar un test de zero… Perquè?

Martí: El cas del PopArb és molt concret: estava estretament vinculat a una escena i crec que aquesta escena s’ha acabat. Per tant, és naturalíssim que s’acabi el festival. I de fet, penso que Bankrobber també és d’una època i un moment. Fan molt bé la seva feina, però el Bankrobber que va néixer per donar lloc a aquests grups ara és una discogràfica més dispersa. B-Core porta molts anys i s’ha reinventat i ha sigut molt maco i potser Bankrobber en aquesta reinvenció també trobarà un camí guai. O potser es dil.lueix en la innèrcia. I en el cas del PopArb, jo hagués pres la decisió un any abans.

Anna: Jo també, però no podia. Vaig fer un any de pre-dol. Jo vaig estar deprimida l’any anterior. L’últim any la gent em deia: ‘No et fa pena?’. I jo responia: ‘Encara no entenc com vam fer la primer edició i n’hem fet onze en un poble o no passa mai res! Quina tristor? Això ha sigut un miracle!’.

Agus: A mi m’agrada molt el model Dischord i la idea de documentar una escena. Dischord continua. I clar que no és el d’abans. Però perquè no són els mateixos. Jo vaig més per aquí.

Referent al què deia el Martí, jo veig una diferència clau entre un grup i un festival. Veure els Stooges al 2007 potser no té cap sentit, però que hi hagi un lloc on els Stooges van tocar al 1969 i on ara hi puguin tocar uns Stoogitos sí té sentit. Penso més en aquestes estructures. Tenim molts grups, moltes idees i moltes iniciatives, però sobreviuen molt poques estructures. Tots tres heu muntat uns festivals, heu apres dels vostres errors i aquest coneixement desapareixerà amb vosaltres. Si d’aquí tres anys una colla vol muntar un festival a Capellades o a Arbúcies haurà de cometre els mateixos errors, passar les mateixes penes i perdre tants o més diners. Que desapareguin tantes iniciatives fa que tot, sempre, sigui un tornar a començar.

IMG_3564

Anna Cerdà

Anna: Amb uns col.legues estem intentant engegar una associació de festivals, però encara ens estem muntant unes palles per decidir si entren tots els festivals, només els petits, només els que ens molen, els de jazz sí…

Agus: Hi ha hagut intents institucionals de posar ordre, però no molaven.

Penso que la manera d’aconseguir que les estructures sobrevisquin lliga molt amb el fet de treballar-se un relleu. Si engeges un festival amb 25 anys i a la tercera edició fas que gent de 18 estigui a la barra, potser als 23 ja haurien d’estar proposant i portant grups. I això és el que fa que les coses no morin. A Capellades, estaveu avorrits al 2003 i vau muntar el festival. Al 2013 molts teniu fills i ho heu acabat deixant.

Martí: Això enllaça amb allò que tu dius, que potser no passa a la música però sí que passa amb altres tradicions com les colles castelleres. Però parlem de música! I hi ha una cosa de la música estretament vinculada al que a t’agrada quan tens vint anys. I ja està! Si per casualitat coincideix amb el que agrada a la següent generació, bingo! Però sino, que és el més probable… El que es sí pot transmetre és l’experiència. Quan jo he muntat coses, he anat a preguntat a altres com s’ho feien.

Agus: Nosaltres no! Així ens va anar!

Martí: Així us va anar de bé!

Jordi: Jo vaig aprendre de vosaltres. Jo anava a Sant Feliu.

Martí: L’Hoteler va néixer del Sugar Il.legal Fest. És un relleu generacional clar. I han conviscut. No sé fins a quin punt hem de forçar o hem d’intentar que es transmeti d’una altra manera.

Potser la clau està en desvincular l’estructura dels gustos musicals.

Agus: Però llavors deixa de ser divertit!

Anna: No, perquè tu ja no hi series i algú altre portaria el festival.

Agus: Ah, i jo hi seria, però posant birres.

Anna: Clar.

Martí: Però potser als joves ja no els agrada ni aquesta música. Potser els agrada el reggaeton i llavors ja has de muntar un sound system. És molt probable que a la penya de vint anys no li agradi la música de guitarres.

Anna: Jo no tinc ni idea de què els agrada a la gent jove. Potser hauries de posar un pantallón i youtubes a saco.

Agus: Videos de gats, no?

IMG_3561

Jordi Castells

A principis dels 90, a El Viso de Alcor (Sevilla), hi havia un festival que es deia Indie-Pendientes. Només va durar tres anys, però gent jove de 16 anys que hi va col.laborar, va acabar muntant el festival Zemos98. Què tenien a veure l’un i l’altre? Res, però els Zemos sempre diuen que ell venen d’allà, que no van haver de començar de zero.

Anna: També passa que li hem dit festival a qualsevol cosa. I hi ha molts models. Ara veig que el PopArb va ser plantar una càmera i acompanyar una escena. Els vam donar la maneta perquè els anés millor. Pero això de la gent a qui li agrada la música, que vol muntar una festa i portar al seu poble grups que ningú porta és un altre esquema. Tots hem caigut en aquesta magnificació del festival, de l’experiència, del photocall, del hashtag i de l’acampa o no acampis. O, com a mínim, tots ens hem hagut de posicionar. Tots feiem veure que erem més grans del què erem. I aquí entra el tema dels patrocinis. Potser tots aquests festivals, fets amb molts menys calers, haguessin sigut més duradors. Potser sense el recolzament de Damm jo m’hagués hagut de currar un relleu generacional. O muntar una associació i posar cadascú mil euros. Llavors no em va caldre. No saps fins a quin punt el patrocini és un accelerador, però també fa que el misto cremi més ràpid.

No és que jo tingui cap fal.lera en perpetuar aquests festivals casolans, però penso que és tan probable que quan portes deu anys muntant el festival ja n’estiguis fart, que potser cal pensar de bon començament en trobar gent jove que s’hi afegeixi el més aviat possible.

Martí: Sí, però també hi ha la fal.lera de regirar-te contra els anteriors. Si jo fos d’Arbúcies i tingués vint anys no demanaria consell als del PopArb ni voldria fer servir les seves estructures.

Tampoc ho va fer l’Anna amb l’Acampada Jove. Però això també passa, en bona mesura, perquè en el món de la música tenim aquesta fixació generacional, aquest voler trencar sempre amb el d’abans.

Agus: I està bé! És guai!

Martí: Tu dius que no per lo dels castellers, però…

Dic que no perquè potser cal aprendre d’altres tipus d’associacions o estructures fora de la música. I m’agradava molt fer la trobada aquí perquè aquest club de petanca és un exemple d’una manera diferent de funcionar. Aquí pots venir a jugar ara i d’aquí vint anys. Amb 40 anys i amb 80. Aquest club només és l’estructura. I és el mateix un lloc on puguis anar cada dissabte a jugar a petanca que un lloc on cada estiu puguis anar a escoltar vuit grups, de l’estil que sigui.

Martí: És compartir la passió per la música, que penso que portem varies generacions compartint, i convertir-ho en una tradició, no?

Però, en canvi, hem convertit els festivals en espais molt identitaris. I si no ens representen, no hi volem anar. Per aixó, la nostra relació amb el festival és molt intensa i, al mateix temps, té una data de caducitat.

Anna: El que tu dius no deixa de ser una festa major. Abans, la gent del poble sentia anava al ball durant la festa major. I qui era de ballar hi anava tots els dies.

I hi anava gent de 3 anys fins a 87. En canvi, els festivals són per a gent d’una edat molt concreta.

Martí: I amb uns gustos molt concrets.

IMG_3571

Això és ‘pan para hoy y hambre para mañana’. L’organitzador als deu anys n’està fart. El públic als deu anys ja té fills i no hi va. I el grup als deu anys ja no hi ha qui l’aguanti. Tot és caduc.

Agus: Però mira el Primavera Sound. És un festival i funciona!

Martí: Però també funciona el Banc de Sabadell!

Agus: A Sant Feliu hi ha gent que no ha comprat un disco en sa vida, que no ha trepitjat mai el nostre festival i es gasta 180 euros pel Primavera.

El Primavera Sound és un negoci que funciona. I els vostres festivals no ho eren, de negoci. Eren festivals petits, de poble, amateurs…

Anna: De vegades penso que si visquèssim en un altre univers on hi hagués un festival a cada poble, també hi hauria una petita sala a cada poble.

Agus: Com abans hi havia el casinet.

Martí: Això seria meravellós.

Això serien estructures!

Agus: Per això nosaltres estem encara. Perquè tenim la sala i hi ha un altre bar on fem els concerts acústics. I lo guai és que arribes a les sis o set de la tarda, obres les etapes de potència, poses els micros i endavant.

Jordi: Aquest era un altre problema a Capellades, que no hi havia bars on ens deixèssin fer concerts. L’ajuntament tenia penden fer un casal de joves que no arribava mai. Per tant, no podies fer cap concert que no fos a l’estiu i a l’aire lliure. I el Lemon Day va ser això: tots els grups que voliem portar durant l’any els vam juntar en un sol dia.

Arriba la segona ració de braves. Les millors del Carmel, segons els clients del bar. Ara mateix som els únics que quedem a taula. Gairebé és hora de tancar, però darrere la barra, el José té ganes de conversa. Ens explica que el Club Petanca Carmelo és obert des del 1984, que té doscents socis, però que hi va haver una època en què tenia quatrecents. “Unos han fallecido, otros se han dado de baja, otros no pagan…”, explica. És un dels clubs de petanca més importants de la ciutat. Té bar, club social, una sala per jugar a cartes i al domino, una terrassa on s’hi fan dinars i les millors vistes més de la ciutat. “Es de lo mejor que hay”, diu el José del seu local. Ara el ClubPetanca Carmelo juga a Cinquena Categoria, però al 2010 va arribar a Segona.

¿Se siguen apuntando nuevos socios, gente de entre 50 y 60 años?

José: Sí. Y mucho más jovenes. Nosotros queremos gente más joven porque si no, cuando empiecen a caer nos quedaremos con sesenta socios. Este equipo tenía mucho nivel. Y pagas una cuota de nueve euros al año y tienes derecho a tocas las instalaciones. Las mujeres pagan seis euros.

Agus: Yo ya tengo las bolas de petanca, pero aún tengo que aprender. Las compré en Francia.

José: Son muy malos en Francia. En España hay mejores jugadores.

Agus: ¡Pero allí sale todo el puto pueblo a jugar!

Señor: Eso sí, pero a este club ha venido a jugar el campeón de España. Y el campeón de Europa. Y muchos son gitanos. Ahora el club ha bajado un poco de categoría porque la petanca mueve más dinero, no mucho, y son un poco mercenarios. Por un almuerzo se van a jugar a otros clubs.

Anna: El mateix que a la música!

Señor: Es todo un mundo. La liga se juega de septiembre a enero. Y cuando juegan aquí les hago fricandó, callos, galtes, butifarra con mongetes… Ahora empieza la liga de los jubilados; los jueves por la mañana. Los socios no valoran lo que tienen aquí, pero los que vienen de fuera alucinan.

La conversa segueix animadament. El Martí li pregunta si mai hi ha actuat cap grup, aquí dalt. Diu el senyor que per la revetlla Sant Joan algun any havien contractat un discjockei. A tots se’ns il.luminen els ulls.

L’Agus aprofita un moment que l’amo parla amb la seva dona, es gira cap a nosaltres i xiuxiueja: “Us doneu compte que tot és súper semblant?”. I a tots se’ns il.luminen els ulls.

La conversa aviat surt de la música i la petanca. Entrem en la gastronomia. El Jose ens convida a tornar un dia per tastar les migas que fa la seva mare, la senyora Josefa, i les gachas de la seva dona, la Montse. L’Agus s’anima i ens parla de l’ajo colorao i dels michirones. Llavors el José contraataca amb dues receptes de les quals mai haviem sentit parlar: els andrajos i un plat encara més insòlit anomenat alimento!  I, un cop més, a tots se’ns il.luminen els ulls.

IMG_3554


5 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Edi Pou says

    Tertúlia molt interessant! Nando, crec que demanes peras al olmo quan vols que els festivals undergound d’una colla concreta d’amics es converteixin en una festa major anual, oberta a tots i que sigui contenidor de tots els estils. Aquests festivals, excepte comptades excepcions, són sempre feina d’una colla compacta, amb gustos compactes, i que moriran de mort natural (o sigui de vells). I per mi, és fantàstic que morin perquè han de deixar espai a noves colles d’amics que muntin nous festivals de noves maneres. Alguns demanaran o aplicaran el “know-how” des puretes (penso en l’Hoteler, que s’ha inspirat en el Lemon, de la mateixa manera q el Lemon es va inspirar en el Funhouse que muntava un jovenet Alfons Nisei a Vilassar, i etc etc), d’altres començaran de zero (com l’Altres Formes de Vida) i serà genial que així sigui perquè ens donaran una lliçó a tots els que ja som puretes nostàlgics i apocalíptics. De fet, la millor lliçó vindrà dels que es passin pel folre el format festival i s’inventin un concepte nou!
    Sí que hi ha casos on el teixit arrelat propicia el festival i aquest és intergeneracional i multiestilístic (de baix a dalt). Penso en Euskadi, on el format Gaztetxe ho acull tot. A la okupa Bonberenea de Tolosa és increible i envejable la implicació de joves i grans en el mateix projecte.
    També hi ha festivals nous que neixen amb la voluntat de CREAR teixit i unir edats, estils i veïns (de dalt a baix), com el màgic Tremor a les Açores.

    En definitiva, que no ens envaeixi la nostàlgia, i com deia aquell split d’E150 i Zanussi, “dejemos el pesimismo para tiempos mejores”.
    Salut!

  2. Nando Cruz says

    Ei Edi,
    Més que la nostàlgia (total, al Lemon hi vaig anar el darrer any i el Sant Feliu Fest ni l’he trepitjat) m’envaeix el dubte de perquè quan no hi ha raons d’èxit econòmic, les coses tendeixen a acabar més aviat. Penso que si la gent deixa d’omplir alguns festivals és perquè el públic no es renova i si no es renova és perquè tampoc es renova la direcció del festival, no es renoven els gustos… Penso que si quan es munta un festival es pensa en aquest com en una infraestructura (com ho és un gaztetxe) el que queda és un munt de camí avançat per als que vindran després. I, per tant, val la pena pensar des de ben aviat en qui ho agafarà quan a tu se t’acabin le ganes. I que això passa per compartir ben aviat responsabilitats i decisions amb gent més jove. I, arribat un punt, entregar-los el festi com qui entrega les armes. El Martí també pensa bastant com tu, però. Potser el què demano són ‘peras al horno’!

  3. Albert Royo says

    Molt bona la xerrada.

    Que un festival mori o no depén dels objectius i la motivació dels organitzadors. El relleu és la clau. I per a que hi hagi relleu, cal tenir l’objectiu i la motivació de fer-ho durar en el temps, pels que vindran després. Si només pensem en l’autosatisfacció de fer-ho bé i disfrutar-ho nosaltres (per cert, condició imprescindible), aleshores el festival acaba caducant per falta de relleu. Y que nos quiten lo bailao. Tampoc és una cosa negativa.

    Es pot tenir l’objectiu que les properes generacions també puguin tenir la satisfacció i el goig de fer un festival, aprofitant el que ja s’està fent (per evitar errors que poden ser dolorosos, pillades etc). Això suposa l’esforç de promoure a la gent jove quan encara estan propers, i involucrar-los i deixar/induir que agafin responsabilitats. Deixant anar les nostres. Això costa, però és el camí.

    El sentit comunitari fa que un festival perduri i es vagi renovant. El sentit individualista fa que un festival es mori, però que n’apareixi un altre de diferent en un altre lloc. Jo penso que cal les dues coses.

  4. Nando Cruz says

    Ei Albert,
    Penso com tu: calen les dues coses. Però cada cop trobo més estranya aquesta obsessió per començar les coses de nou. Si no és nou i oposat al que hi havia abans, no ens satisfà. És un tret molt característic de quan som joves, però també penso que és una mica imposat per aquest sistema que només valora la novetat (tot i que sigui calcada a la novetat de dues o tres generacions enrere). Si ens poguessim deslliurar d’aquesta al.lèrgia a heredar coses, d’aquesta obsessió per ‘estrenar’ idees i d’aquesta necessitat de sintonitzar generacionalment amb la música, els espais i els festivals serien llocs més perdurables i fins i tot més oberts a gent de totes les edats. Per Europa hi ha festivals amb molts anys de trajectòria on va gent de totes les edats perquè ningú busca identificar-s’hi al 100% i, per tant, ningú se sent exclós al 100%. Un cop més, els gaztetxes poden ser un bon exemple a estudiar…

  5. Marc says

    Sovint també té a veure amb la capacitat real d’influència d’allò que s’ha de perpetuar, tant qualitativament com quantitativament. Veig difícil comparar una festa d’un dia (Lemon) amb una estructura permanent (gaztetxe). Per altra banda, des dels 70 al País Basc han tingut una tradició de fer coses de forma autogestionada molt més gran que aquí. Ha estat hegemònica en el jovent.

    Les estètiques i les edats incideixen molt però no són determinants, en això estic d’acord amb el Nando. Nosaltres amb Sot vam tocar al gaztetxe de Getaria (Amb El Desván del Macho) i potser hi havien 15 persones, tots de certa edat. Vam preguntar si no hi havien joves al poble, ens van dir que sí, a l’endemà omplirien el gaztetxe amb una festa techno. Els “hardcoretas” que portaven el gaztetxe els hi deixaven les claus.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )