Skip to content


El rebético i el reflex d’una cultura popular

El rebético era la promesa que m’oferia Grècia d’una vida mediterrània autèntica, amb músics al voltant d’una taula parada i molt de vi per beure. Però també havia de ser la descoberta d’una societat al marge, aliena als grans titulars, a la qual se li en fotia el rescat, la sobirania nacional i la moneda del país. Perquè allà seguiran rebent hòsties passi el que passi. I llavors descobreixes que qui viu al marge són els altres, que quan cal organitzar-se per ajudar els refugiats, ningú no falla; que quan cal sortir al carrer a protestar, tothom protesta.

Al llibre Tefteri (minúscula, 2014), Vinicio Capossela prova de captar l’essència del rebético: una música tradicional grega de caràcter tavernari i que representa una clara elecció política, diu. Parla de nits eternes, d’ambients ombrívols i plens de fum, de persones en risc d’exclusió social, d’una realitat que no es correspon del tot amb el que jo vaig viure a Grècia.

El llibre m’havia servit per preparar el meu viatge a Atenes. Un dia, tard a la nit, poc abans de marxar, li havia dit a un amic que si un cop allà m’hi trobava tot això que explicava Capossela no m’ho podria creure: ho havia idealitzat. En aquell moment, sonava a l’Spotify el disc vinculat al llibre, Rebétiko Gymnastas. També hi ha el documental: Indebito.

(Primers minuts del documental ‘Indebito’, d’Andrea Segre i Vinicio Capossela).

En tot això, i no sé si n’era del tot conscient llavors, hi havia un punt d’altivesa, una mena de mirada colonial. Imaginava en aquells personatges un exotisme només propi dels pobres, una autenticitat lumpen i un so a les portes d’un Orient que encara em quedava prou lluny. Era la vida d’uns éssers mig salvatges que són més purs que nosaltres perquè no han acabat d’arribar allà on som. Diria que una cosa similar ens passa tot sovint amb els gitanos, ‘chonis’ i ‘canis’. “La classe mitjana és gilipolles”, deia fa poc Manuel Delgado. Podria haver estat parlant de mi.

Del souvenir a la nostàlgia

Vuit mesos després, en el meu sopar de comiat a Atenes, els companys de feina van regalar-me un triple disc de rebético que havia escollit l’únic grec que hi havia entre nosaltres, l’historiador i periodista Yannis Chryssovergis: Oi rembetes, ta megala tragoudia. “Falten cançons de la primera etapa, la millor, però està força bé”, va avisar-me. Els tres discos són una mostra imprescindible de grans músics i cantants de rebético. Entre ells hi ha Márkos Vamvakáris, nascut al 1905 i responsable del primer àlbum de rebético enregistrat de la història, el 1934. Havia arribat amb dotze anys al port del Pireu i s’havia dedicat a fer de netejador de botes, venedor de diaris i noi dels encàrrecs mentre aprenia a tocar el bouzouki, l’instrument més canònic del gènere, entre el llaüt i la mandolina.

(Una cançó de 1933 de Markos Vamvakaris, el responsable d’enregistrar el primer àlbum de rebético de la història).

He gaudit els discos i sé que ho seguiré fent, així que en cap cas es podia dir que el rebético m’havia decebut. Ben al contrari, m’havia fascinat, però no com esperava. Curiosament, va engegar en mi un mecanisme estrany, una mena de nou nacionalisme. No podia evitar fer comparacions. Si el rebético el podem associar al tango de Buenos Aires, al fado de Lisboa i fins i tot al blues del Mississipi, quin és el nostre rebético particular? Em vaig adonar que aquella mirada que havia descobert en mi mateix partia d’una distància que tot sovint ens perjudica. Vaig especular amb la possibilitat que tot fos culpa del Noucentisme. Potser el projecte cultural català ha tallat d’arrel mostres d’aquest tipus perquè l’ha promogut sempre la burgesia.

No sé si hauria visitat el museu d’instruments tradicionals si fos a Barcelona, però a Atenes va ser una visita clau en la meva recerca sobre música grega. El resultat? Conèixer l’existència de formacions pròpies com la kompanía o la ziyiá, descobrir artistes boníssims i mítics que d’altra manera no m’haurien arribat mai i establir conversa amb l’home que regentava la botiga del museu. Estava encantat d’aconsellar-me, de veure que algú s’interessava per allò que ell sentia tan seu. Em va recomanar el disc de Dorós, una delícia i una edició preciosa: músics joves que no fan música tradicional, però que tenen en compte la tradició. D’aquests també en tenim a Catalunya, per sort.

(Videoclip de la cançó ‘Tears on the tree’, l’única amb un títol en anglès del primer disc de Dorós, dirigit pel cineasta grec Apostolos Nikolaidis).

També va indicar-me dos restaurants amb música en directe amb la garantia de genuïnitat que atorga el “no són per a turistes”.  Vaig anar només a un dels dos: ‘To koutouki to marathoniti’. Koutouki significa fonda, però rònega, i en aquesta hi tenien la seva pròpia bodega. Obren el setembre, després de la collita, i tanquen quan se’ls ha acabat el vi de les botes. És l’habitual: els principals llocs de rebético tanquen a l’estiu, quan arriben en massa els turistes. A una cantonada del local, situat en un soterrani, els músics s’asseuen al voltant de la taula, on també sopen. La gerra del vi va i ve un munt de vegades. L’hora de començar no és massa clara. S’hi posen quan els va bé i toquen durant hores, fins que consideren que és massa tard. La gent se sap les cançons i poc a poc es va animant a cantar-les. Hi ha sempre colles d’amics, gent de mitjana edat en amunt. S’omple de fum, és clar que sí, perquè a Grècia fuma tothom i a tot arreu. Veient una expressió així de genuïna i gaudint-ne plenament, vaig sentir nostàlgia. Però de què exactament? Suposo que de la reivindicació de la identitat. Potser ens hem avergonyit de ser del sud? De ser mediterranis? Sentia que formava part de tot allò i a la vegada em feia recordar que era lluny de casa.

Dels marginats a la petita burgesia

Quan un temps després vam tornar-hi amb una amiga grega, una dona culta d’uns cinquanta anys, d’esquerres i de Salònica, em va fer patir no rebre la seva aprovació. Potser aquell espai no era tan autèntic com jo pensava. El dictamen va ser que el vi no era massa bo i la música no era rebético, sinó laikó musikí, traduït com a música popular. Però malgrat tot li va agradar. Junts havíem cantat a ple pulmó ‘Pou eissai Thanasi’ (On ets, Thanasis?). Al Youtube s’hi pot veure la versió de Giorgos Zambetas, un mític compositor i intèrpret de bouzouki.

(Un dels canals de la televisió pública grega emet una actuació de Giorgos Zambetas, que toca ‘Pou eissai Thanasi’).

Zambetas era amic de Vasilis Tsitsanis, també artista de bouzouki i un dels fundadors del rebético modern. La meva cançó preferida d’ell és ‘Mi mou kzanafisis pià’. Tstitsanis havia estudiat Dret i era amic de l’exprimer ministre socialista Andreas Papandreu, l’equivalent grec de Felipe González. Comparacions burdes, d’acord, però útils, i que serveixen per fer explícit que Tsistanis no era ningú que es trobés al marge de la societat. De fet, va ser un dels músics cèlebres en la recuperació del rebético:

(Vasilis Tsitsanis i Sotiria Bellou interpreten ‘Mi mou kzanafisis pià’).

Sabia que un dia vindries,
i creixeries avorrit de les teves bogeries
No te’n tornis a anar, col·lega meu
deixa que t’abraci
La separació va ser injusta
i immensament dura
No te’n tornis a anar
Em vaig trobar en el camí de la vida
sense mare ni familiars
No te’n tornis a anar

De la primera etapa hi ha pocs músics coneguts. Les composicions tenen una autoria difusa. Passen de boca en boca i de mà en mà reproduint laments col·lectius, els d’una classe marginal de grecs que havien estat expulsats a partir del 1922 de terres turques. Quan arriben a Grècia els fan sentir com estranys. S’aposenten en ciutats portuàries com el Pireu, Salònica i Volos, i canten sobre la presó, l’amargor de tot plegat i les drogues amb un esperit de tot-va-fatal-però-m’és-igual. Els instruments que hi sonen són el bouzouki, el baglamà, l’acordió i el violí. Es canta als tekés, uns locals on es va a fumar haixix. L’esquerra hi dóna l’esquena i el dictador feixista Ioannis Metaxàs (1936-1941) en censura l’exhibició. Els rebetes, els artistes de rebético, són una veritat incòmoda per a tothom. Però feta la llei, feta la trampa. El baglamà grec, un altre instrument propi del rebético que ve dels antics egipcis, és prou petit per amagar-se a la jaqueta i colar-se a les presons.

De totes maneres, en Yannis m’explica que, a partir dels anys 40, sorgeix un nou tipus de rebético que toquen els pobres, però ja no aquells marginats d’abans. L’opressió ha aconseguit el que volia. Aquí s’hi afegeix la guitarra. Els 50 són els anys de Tsitsanis, el qual va contribuir a l’acceptació i popularització del gènere, però a canvi d’assuaujar-ne les lletres i els temes. Passa a escoltar-lo fins i tot la petita burgesia. Es converteix en una moda. Als 60, segons en Yannis, el rebético mor. Compositors com Mikis Theodorakis i Manos Hatzidakis n’utilitzen la sonoritat i els patrons i per fer bandes sonores que arriben a Hollywood, però ja no té res a veure amb allò d’abans: ara és laikó musikí. Després de la Dictadura dels Coronels (1967-1974), l’interès reneix, torna a sentir-se i alguns músics busquen recuperar-lo, però ja no hi és. “La meva impressió és que el rebético va morir els anys 60. Clar que va marcar la música popular grega, clar que aquesta n’és la filla directa, però fins i tot els que van respectar més les formes del rebético, com Manolis Rasoulis i Nikos Papázoglu, no crec que hagin fet rebético, sinó una música que n’és hereva i és de qualitat”, em diu en Yannis.

Els estralls de la globalització

En tot cas, per aclarir si era estrictament la música el que m’havia fet sentir aquella nostàlgia o era la naturalesa col·lectiva de l’acte musical, vaig pensar que la solució potser podria trobar-se en una botiga de discos. Em calia saber si hi percebria tot allò tan especial només en l’escolta del disc, sol a casa. Tenia una botiga molt a prop, al barri, situada també en un soterrani, amb un petit aparador ple de referències rock perfectament conegudes, anglosaxones. Era evident que un establiment així l’havien fet melòmans per a melòmans. Però un cop a dins, ai, les referències gregues estaven abandonades en una cantonada tan discreta com insignificant, i les recomanacions conduïen a discos de grups grecs fent rock i garatge en anglès. Quan me’ls deixava sentir em sonaven a qualsevol cosa menys a autenticitat o identitat mediterrània compartida. Però ell, se li veia, estava orgullós d’aquelles bandes. Quan li vaig demanar per les poques referències que tenia en grec, va fer una ganyota de desaprovació i va argumentar que el seu idioma no l’entén ningú en tot el globus terraqüi, i que per això no val la pena de cantar-hi. Aquestes coses em fan tornar més i més contrari a la globalització.

Uns dies abans havia estat en un concert a l’An Club, una sala mítica d’Atenes. M’hi havia convidat la noia que l’organitzava. Feia poc que la coneixia, però m’havia explicat que Barcelona li encantava i que cada any hi anava amb els seus amics pel Primavera Sound. Entre d’altres coses, a veure alguns dels grups que després contractarien. Efectivament, el grup que tocava aquell dia a l’An Club havia passat pel Primavera i els teloners grecs si fa no fa imitaven el mateix estil. Em van fer pensar en Mujeres, Aliment, Univers i altres bandes que han arribat a girar pels Estats Units, a tocar en festivals importants, i potser fins i tot a ser part d’alguna cosa més gran. Però ara, pensava: i què? A l’An Club hi havia vida, joves com jo emborratxant-se, molts d’ells fumant, alguns fent un pogo i la noia que jo coneixia anant amunt i avall amb un somriure immens. Què els podia retreure? Potser l’exclusivitat. Tenia la sensació que se sentien diferents i especials. En part, per rebutjar una etiqueta que jo els plantava des de fora: no eren prou grecs. En el fons, aquella música els agradava perquè se’n sentien realment els destinataris. No ho podien ser ni els seus pares ni els seus germans petits, només ells i els seus amics, fossin del país (occidental) que fossin. Els unia el gust, i potser en un moment vital necessitem que això sigui així. Per reforçar la nostra identitat generem un espai on deixar clar que això és nostre, i passem de la resta.

Però fins i tot així, crec que el rebético permet que això passi. L’home del museu no era l’únic a qui havia demanat consell, i la resposta no coincidia mai. Una guia turística especialitzada en rebético em va recomanar tot de llocs dels barris del centre, Plaka i Monastiraki, i em va assegurar que tot i ser barris turístics, eren locals amb molta tradició. Un amic d’un amic que tocava el bouzouki, a qui per cert també li agradava el heavy, em va parlar de tuguris de Metarxourhio, un dels barris més marginals, on “el rebético encara conserva el seu esperit original”. Ell l’havia començat a sentir d’adolescent i havia estat autodidacte. Tenien un bouzouki al local d’amics i se l’anaven passant. Tocaven mentre fumaven marihuana. “Quan ets jove connectes amb l’esperit del rebético, el reclam de llibertat que representa”. Les cançons sobre l’haixix, de fet, havien arribat a ser un subgènere en ell mateix. N’és un exemple ‘El prec del mangas’, que es cantava a l’hora de tancar el teké.

(‘El prec del mangas’, tocat amb la formació primera del rebético, que entre els instruments incloïa també l’acordió).

Oh! Déu totpoderós
Que ets al cel
Llança una mica de pasta d’haixix
A la meva pipa
Entre les arques
Altes de l’església
Vam encendre porros
Oh Déu
Com si fossin espelmes
Davant d’Espiridó de Tremithous
Amb la seva barba blanca
Li exhalo el fum del porro
I esclata a riure
I quan s’encengui la pipa
I es faci la boira
Envia tots els teus àngels
Oh Déu, a cantar una nana

Per sort, també vaig trobar botigues que eren tot el contrari de la primera, plenes de música grega i una secció d’internacional menor. Vaig aprendre a viure el rebético i la laikó musiki al meu propi barri. Només havia de passejar els vespres d’hivern i des de fora sentia els locals on hi havia música. En una ocasió, fins i tot, es van posar a tocar a dins d’una botiga de queviures. Devien ser les vuit de la tarda. L’amo em va dir que ho organitzava cada divendres i em va convidar a un vas de rakí, l’aiguardent típic. Havia deixat l’ampolla en una tauleta fora al carrer i qui passava i volia s’omplia el vas. Això sí, la cervesa allà és més cara que a Barcelona. A un bar qualsevol pot costar-te quatre o cinc euros.

L’última revetlla

L’epifania definitiva va arribar un diumenge al matí. En l’aparador d’un forn de pa tancat que hi havia un parell de cantonades més enllà de casa, vaig veure un cartell que anunciava un concert. Hi deia que els músics eren Dimitris Mistakidis i Manolis Pappos, dos dels protagonistes del llibre de Capossela i els que li fan de guia per Atenes. Era per la festa d’aniversari d’una de les entitats amb més èxit del barri, el banc de temps, i d’una agrupació de veïns que se senten discriminats només pel fet de viure a Exarhia, una zona de tradició anarquista. Segons vaig entendre, la policia els para sempre per demanar-los la documentació. Si en algun moment els troba sense carnet d’identitat, els fa passar tota una nit al calabós. D’aquestes pràctiques abusives te’n parla molta gent, a Grècia.

Allò va ser una festa com desitjaria que ho fossin totes. La sala era amplíssima. En una cantonada hi havia una barra amb begudes a preus irrisoris i unes taules llargues parades d’on agafar plats amb el menjar gratuït que havien portat els propis veïns. A l’altra cantonada hi havia els músics asseguts en tres cadires. Pel mig, taules que tothom anava organitzant com li calia. Els músics van començar a tocar mentre menjàvem. La gent els deixava menjar al seu costat i anaven fent queixalada entre cançó i cançó. Va començar una mica abans del migdia i es va acabar més tard de l’hora de sopar. Una guitarra, un bouzouki i una veu. Quan la gent acabava de menjar, s’anava situant més a prop dels músics, s’asseien a terra i dibuixaven un semicercle. Hi havia persones de totes les edats. El fet que el rakí estigués emborratxant els adults no semblava preocupar ningú. Alguns van animar-se a ballar. Picaven de mans i cantaven.

(Dimitris Mistakidis i Babis Golés toquen durant la sobretaula en un bar de Grècia. Golés va ser un dels músics més importants en l’intent de recuperació del rebético original després de la caiguda de la Junta dels Coronels).

Una parella de joves va arribar després de dinar. La noia estudiava arquitectura i feia dansa. Però tot i que havia dones ballant, ella va dir que no pensava fer-ho. Aquell era un ball d’homes, el zimbekiko. Segons la tradició, mentre el ballarí es lluïa, es trencaven vaixelles per manifestar l’eufòria del moment. Ja no passa. Aquest hipotètic home del mig, el ballarí, podia portar una jaqueta penjada d’una espatlla i era el mangas: una figura mítica del rebético que apareix sovint en les lletres de les cançons. El mangas és un vividor que s’acaba escapolint de tots els problemes perquè és molt viu. Seria ‘El Vaquilla’.

Gràcies al mirall distorsionat que ens ofereixen altres realitats anem entenent la nostra cultura. És així com m’adono que hi ha un concepte que encara no hem acabat de desterrar: l’autoodi. Com a alguns d’ells, dels grecs, ens fa por ser massa petits, localistes i mirar-nos el melic. A vegades no és estrany i l’ull crític és bo, però hi ha uns riscos i també un terreny a descobrir. Nosaltres també tenim herois coneguts de la nostra laikó musikí: penso en Joan Garriga i Carles Belda, entre d’altres. Al Youtube trobo un vídeo d’ells amb Madjid Fahem a la Gran Bodega Saltó del Poble Sec i auguro que aquell dia hi havia estrangers que van envejar-nos, quan molts de nosaltres ni tan sols sabíem que allò passava al costat de casa. El diatònic, els garrotins, els fandangos i el ball a la plaça del Rei. Potser hi hauríem d’anar perdent la por.

(Carles Belda, Joan Garriga i Madjid Fahem a la Gran Bodega Saltó del Poble Sec, el 2012).

 


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )