Skip to content

Carregant

L’expropiació de l’espai públic

Escrit el 14/04/2016 per Nando Cruz a la categoria ARTICLES, Articles "Idees per la música".
Tags:

Publiquem un altre extracte de “Cultura en tensió”, en aquest cas del text de Nando Cruz “Trencar el marc”.

Versió 2

El text del Nando Cruz a “Cultura en tensió” revisa el paper del periodisme en la difusió de la música, i, de passada i de forma conseqüent, també posa en qüestió el marc de referència sota el qual és pensada i explicada la música.

Podríem veure la cultura en tensió, en aquest cas, sota dos prismes. D’una banda, la tensió entre el compromís del periodista amb la realitat objecte del seu treball informatiu i les demandes del sector que processa part d’aquesta realitat musical en forma de productes comercialitzables. De l’altra, la tensió entre un marc mental que redueix la música a aquesta activitat de consum i una visió eixamplada de la música que la contempla com a forma de relació entre persones i amb el seu medi. La reapropiació proposada passa, evidentment, per aquesta obertura del marc. Jordi Oliveras


La reapropiació de la cultura també té a veure amb la reapropiació de l’espai públic, un context històricament essencial per a la música en viu. Avui veiem l’espai públic com un entorn que desprestigia la música. Un altre triomf per a aquells que volen la música tancada i acotada per poder posar-hi preu. Avui la música es crea a l’habitació o al local d’assaig; espais privats o de pagament. Gairebé ja no existeix música concebuda al carrer. I els qui encara gosen fer-ne o escoltar-la al carrer se’ls considera incivilitzats.

Ja ho advertia Richard Sennett a El declive del hombre público: l’espai públic, un domini del poble on es produïen trobades entre persones, ha passat a ser un espai impropi, desconegut, on es fomenta la desigualtat i els conflictes, on es perd l’esperit democràtic. Sennett arriba a dir que busquem en el terreny íntim allò que se’ns ha robat en l’espai comú. Sona trist, oi?

Les institucions ens han expropiat l’espai públic fins a gairebé esterilitzar-ne la pràctica musical, arraconant la música en cada cop menys cantonades i traslladant-la a recintes tancats; bombolles legals on la música deixa de ser una activitat habitual de les nostres vides i pren forma de fet excepcional. Però música i vida no poden existir tan separades com ens volen fer creure.

Fa uns anys vaig veure un concert del Joan Garriga a la Bodega Saltó del Poble-sec. La gent entrava, s’asseia, s’aixecava a demanar una cervesa, ballava, xerrava, sortia a fumar… Ningú no demanava silenci. N’hi havia que arribaven amb les bosses del súper, miraven una estona, es prenien un refresc i tiraven cap a casa. I tot això, mentre ell i Madjid Fahem, un guitarrista que també toca amb Manu Chao, improvisaven cançons com veritables músics de taberna. Abans d’acabar, van passar la gorra i la gent hi va deixar unes monedes; poques, segons van confessar després. Fins i tot en aquest darrer detall, és innegable que va ser un concert ple de vida. Era la vida real.

De fet, qualsevol manifestació musical espontània i no regulada és considerada menys valuosa. Sembla una contradicció si tenim en compte que la improvisació, sigui oral o instrumental, és l’essència de la música popular. Justament el Manu Chao ho té força clar, això: ha defensat sempre la música al carrer davant les restriccions imposades per l’Ajuntament i sovinteja bars i places on es posa a tocar amb qui el vulgui acompanyar. Són actuacions imperfectes, inacabables, imprevisibles, repetitives, interrompudes…

Això que fa el Manu és l’antítesi del concert programat i perfecte. En un context comercial i professional, on es valora la qualitat del so, la comoditat de l’escolta, el refinament de l’espai i el profit econòmic, no tenen cap valor. Però si pensem en la vivència col·lectiva, en l’experiència dels qui acaben tocant la guitarra amb ell aquell dia que només van sortir a prendre una cervesa al bar, en la quantitat de normes que desafia el concert improvisat, en el grapat de barreres entre públic i artista que trenquen i en el munt d’intermediaris que queden fora de joc, la nostra valoració serà molt positiva.

Contribuir a alliberar la cultura des dels mitjans és també donar cabuda a altres maneres de generar cultura. És revalorar els centres cívics, amb les seves dinàmiques i virtuts. És anteposar els espais de fraternitat i igualtat. És visibilitzar les pràctiques a altres barris, ciutats i pobles, perquè la cultura d’un país amb set milions d’habitants no pot estar representada només per quatre locals; sovint, els mitjans fomentem una visió centralista que perpetua estructures de poder i reforça els desequilibris. És reivindicar pràctiques culturals més enllà del circuit comercial i oficial que protegeixen uns contextos més justos, menys distorsionats i condicionats, on la música recupera el seu veritable sentit. És, fins i tot, esperonar la reapropiació de l’espai públic per poder exposar-hi una cultura més lliure. Trencar tot aquest marc significa, en definitiva, dinamitar l’actual ordre cultural per recuperar el vell desordre. És ben bé apostar per un classicisme punk.

Podeu comprar Cultura en tensió a botiga.nativa.cat.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

Continuant la discussió

  1. La cervesa amarga de la Mercè – Delozombie linked to this post on 20/09/2016

    […] en tensió’, editat per Raig Verd i que inclou un capítol escrit per Nando Cruz titulat ‘Trencar el marc’ en què entre altres coses reflexiona sobre la relació de l’Ajuntament de Barcelona amb […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?

*



Últims comentaris

  • Consuelo: Unas sábanas limpias donde recostarte después de la novena caída y el décimo levantamiento. Una habitación...
  • Red P: M’ha encantat, tendra i divertida a parts iguals
  • Joan Gener: Un fil a explorar és aquesta tensió que suposa lo universal i lo situat. Desplaçar el dret d’accés...
  • Carmen Gómez: Laura, en primer lugar mil gracias por este emotivo artículo, recuerdo algunos de los profesores con...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )