Skip to content

Carregant

Els meus amics culturetes

Escrit el 18/09/2016 per Marta Vallejo a la categoria Intervencions al Fòrum, Vídeos.
Tags:

Text i vídeo de la intervenció de Marta Vallejo al 15è Fòrum Indigestió

Avui fa exactament set dies que vaig arribar a Barcelona. I això és important per mi perquè després de tres anys vivint a Egipte, és el primer cop que torno per quedar-me. I això és rellevant per vosaltres perquè qualsevol cosa que digui a continuació s’explicarà per aquesta mena d’emboirament que ens agafa quan encara no has marxat del tot i encara no has acabat d’arribar.

Fetes les advertències, passem a la chicha. Política cultural. N’hem parlat tant i tantes vegades a tants bars i tants sopars, que ara que em toca parlar-ne amb vosaltres no sé des d’on començar. I quan això em passa, penso en què dirien els meus amics. Perquè els meus amics culturetes en saben molt i els hi agrada treure el tema encara que ja siguin les cinc de la matinada i estem prenent l’últim te per distreure la ressaca de demà.

Foto: Carles Llàcer

Els meus amics culturetes d’Alexandria viuen fent surf per la superfície dels titulars. Fa cinc anys, quan va explotar la primavera, els meus amics van guanyar molt i molt intensament. Van posar-li olor i suor i gust i so a la paraula revolució amb tots els sinònims que l’acompanyen. I tot seguit, mentre passaven els mesos, van començar a tastar la derrota. I el camp semàntic de la derrota és molt cabrón. Es declina en eleccions fraudulentes, cops d’estat, constitucions de plastilina, detencions arbitràries, tortures, desaparicions, censura i tota la pesca.

Els meus amics culturetes i parcialment derrotats, van tirant pels dies i les setmanes vivint enmig d’un mal comú. I alguns fan obres de teatre rares i altres curren vint mil hores per mantenir obert un centre cultural. Alguns s’inventen maneres rocambolesques de curar-se explicant històries o fent tallers per nens a la frontera de la ciutat. Altres es barallen cada dia amb la possibilitat d’escriure el que pensen més enllà de la censura oficial i de l’autocensura oficiosa. Alguns llegeixen i llegeixen i llegeixen mentre altres tradueixen i tradueixen i tradueixen. Alguns fotografien d’amagat els retalls de vida que passen pel carrer i altres composen simfonies de soroll per omplir el silenci de tot el que està prohibit. I a tots plegats te’ls trobaràs qualsevol dia quan passin alguna peli de l’últim festival de Berlín baixada d’internet. També te’ls trobaràs quan algun amic d’un amic inauguri exposició a qualsevol dels pocs espais que encara queden oberts.

Aquests amics tenen opinions fortes i contraposades per respondre a la pregunta del què cal fer. Què li cal a la nostra cultureta per tirar endavant quan la política cultural oficial és no només obtusa sinó directament hostil. Quan acabi la peli o l’exposició o el concert ens asseurem tots al voltant de la taula a vegades amb cafè, a vegades amb birres i parlarem a crits. A la taula hi haurà punts de vista oposadíssims: el qui esgarrapa sempre les millors subvencions europees, el qui ho munta tot de gratis, el qui és expert en diàleg cultural, el qui fa tres anys que no publica, el qui negocia models de gestió innovadora, el qui tot ho empodera i el qui ha llegit a Foucault.

La discussió derivarà en un reguitzell d’impossibles depressius perquè tot el que cal fer passa per desempallegar-se d’aquest mal comú que tot ho esclafa i ens en anirem a dormir desinflats després de mitja nit. I l’endemà els meus amics culturetes reprendran la feina. Els que gestionen centres culturals es reuniran entre sí per coordinar el calendaris d’activitats. Així un cop hagin presentat el programa del mes a la policia, havent podat de la sinopsi totes les paraules perilloses, el dia que la poli es planti al local per tancar el xiringuito, hi haurà sempre una altra sala a un altre barri per inaugurar una altra exposició. Així cada mes hi haurà algun bolet artístic i atòmic esclatant a algun punt de la ciutat.

Els que fan teatre o dansa demanaran als qui llegeixen que vinguin a veure l’espectacle i que escriguin una crítica dura amb cara i ulls. Per no acontentar-se només d’haver aconseguit estrenar sinó per saber amb quines altres preguntes s’entronca la resposta que han arribat a composar. Els qui editen revistes buscaran la bretxa que cal obrir en el pensament de la ciutat i ressenyaran llibres estranys que passaran de mà en mà quan algú aconsegueixi trobar-los a la llibreria.

Els meus amics culturetes estan acostumats a la possibilitat de pringar molt. Tots tenim algun amic al trullo, algun veí desaparegut, algun col·lega represaliat i moltes ganes de fugir o de viatjar o d’exiliar-se. Per això, quan les coses van molt malament, els culturetes tenen el número de telèfon d’un amic advocat que et salvarà el cul quan t’interroguin o et prohibeixin. I fan pot comú amb les peles que esgarrapen de les subvencions estrangeres per pagar-li una recerca sobre els marges legals que encara es poden rascar per exercir la llibertat d’expressió i de creació. Quan els meus amics culturetes parlen entre ells de política cultural, sempre acaben convençuts de que no poden. I després van tirant i van podent.

Els meus amics d’Alexandria, havent perdut han guanyat el dret d’ignorar els matisos. Perquè cada cop que n’hi ha un que aconsegueix tirar endavant un projecte, encara que no els acabi de convèncer a tots, el mal comú perd una mica. I ells, en aquesta política cultural paral·lela que subsisteix en un panorama molt negre, van guanyant de mica en mica.

Algun dia els meus amics guanyaran molt més que premis i subvencions i ja no caldrà ser dels nostres per fer cultura lliure. I ara que ja fa una setmana que he marxat em pregunto de què parlarem quan guanyin, perquè com deia la Marina fa molt de temps, “para ellos, para nosotros, siempre habrá algo que no ha hecho más que empezar, aunque nunca iremos a ninguna parte.”

 

  • També pots veure el vídeo del fòrum sencer.
  • Un clip amb una galeria de fotos del fòrum (6:40 minuts)

Altres intervencions:

Judit Font
“Perquè defensar la renda bàsica des de la cultura?”

Roger Peláez
“Poder i ‘artilugis’ substitutoris”

Pedro Struckjel
“¿Se puede deshomologar la chocolatada?”

 


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )