Skip to content


Poder i ‘artilugis’ substitutoris

Escrit el 25/09/2016 per Roger Peláez a la categoria Intervencions al Fòrum, Vídeos.
Tags:

Intervenció de Roger Peláez al 15è Fòrum Indigestió

Arran d’una exposició que vaig anar a veure al Palau Robert sobre els 500 anys dels Comediants van prendre forma una sèrie de reflexions que voldria compartir amb vosaltres.

En aquella expo commemorativa hi ha un moment en que un intel·lectual rememora quan algú altre del règim del PSOE ( disculpeu la meva mala memòria pels noms, llocs i dates) el va cridar per crear una nova façana artística de l’estat a l’exterior. Concretament parlava de “la representació artística internacional d’Espanya” perquè segons el tal ministre , en aquell moment “allò tenia molt mala imatge”.

I és aquí en que els Comediants comencen a rebre ajut institucional per rondar per tot el món i culminar ambla trajectòria internacional que tots ja sabem i que la exposició commemora com un triomf del qual ens hem de sentir partíceps.

Cal que ens sentim part dels comediants i del seu esperit TRANSGRESSOR.

Podria estar llargues hores fent-me palles mentals sobre quin esperit transgressor pot acabar dedicant-se a un dels àmbits artístics més tronats i conservadors com és la opera, però no ho faré perquè no vull que sembli que el discurs d’avui està articulat per l’enveja.

El que sí vull fer és fer-vos notar que hi ha certa maniobra des del poder de crear, en determinats moments de la historia una rèplica artística d’allò que es vol destruir o desactivar. Penso en aquest moment de la transició en que un ministre crida a una companyia de teatre que fa una simulació de vida al carrer per acabar precisament amb aquesta real vida al carrer que és, com qualsevol forma de vida, sempre una amenaça pel poder.

D’alguna manera el poder crea un espai a on allò que vol destruir pot seguir vivint. I fa una còpia en ambre d’aquesta cosa i aquest ambre , aquesta rèplica és el que la política institucional prioritza de manera que ningú la pugui acusar de esclafar una cosa que, de fet i d’alguna altra manera, està promocionant.

Altres moments on m’ha semblat veure clarament aquesta reacció és quan , mentre Europa deixava que morissin milers de persones a les guerres dels Balcans, tot el públic europeu aplaudia les fanfàrries de música balcànica i les acolorides pel·lícules d’en Kusturica eren premiades festival rere festival. Una cosa tapa l’altra? Una cosa et permet fer l’altra? Pot ser que l’objectiu de l’art quan imita la vida sigui, senzillament, per substituir-la amb el beneplàcit de les institucions?

Un altre exemple: molt de moda es va posar el mestissatge i el so canalla de Barcelona i mentre tots picàvem de mans i peus al fabulós ritme sarandunguero, què estava fent l’administració de la metròpoli? Acabar amb el barri del Raval.

Per explicar-ho en una metàfora entenedora, al meu poble era tradició que la canalla anés a llençar pedres als cotxes que tornaven a Barcelona des del pont de l’autopista. Avui en dia aquesta tradició ha estat substituïda per tocar la gralla i els grups de diables. Per què el poder practica aquests processos de substitució de tradicions i què podem fer nosaltres coma persones creadores per aturar-los, reconduir-los o no veure’ns-hi involucrats amb l’excusa superficial de guanyar-hi 4 xavos?

La meva proposta constructiva al respecte consta, a l’estil dels programes empresarials de la indústria americana de l’armament, de tres lletres que vull que repetiu. LES TRES I. Anem a posar els punts sobre les 3 i i repetiu amb mi a crits les tres i. El nostre art, per anomenar d’alguna manera totes les creacions amb que incidim en la vida sense ser res aparentment pràctic per la vida, cal que sigui:

IRRECUPERABLE.

INASSUMIBLE

INASSIMILABLE.

Irrecuperable de manera que no fem res que pugui ser utilitzat pel poder per acabar fent operes o cerimònies d’obertura dels JJOO.

Inassumible perquè el cost del poder d’intentar apropar-se paternalment als nostres espais de creació ha de suposar la destrucció o ensorrament sistemàtic d’aquest poder.

Inassimilable perquè no hi ha d’haver en el què fem RES que ells puguin entendre, comprar , analitzar o utilitzar.

I, encara aniré una miqueta més lluny i faré una utòpica proposta final. Si el poder ha pogut fer una rèplica-parc natural de la societat civil per poder acabar amb ella. Podem, amb el nostre art, crear una rèplica del poder per acabar destruint-lo?

Vosaltres, tant bé com jo sabeu que per posar Catalunya potes enlaire només es necessiten 20 persones amb veritable disposició per fer-ho. I dic 20 comptant que dins d’aquestes 20 n’hi haurà 3 que no faran absolutament res i tres que seran infiltrats dels diferents cossos de repressió de l’estat.

Tant és. Amb aquests 20 no cal res més.

I vosaltres també sabeu de sobres que som nosaltres les qui tenim el poder.

Ells només tenen la por a que els hi prenguem per destruir-lo per sempre.

Fins aquí la meva petita, humil i exagerada intervenció.

Moltes gràcies per convidar-me.

 

"L'incendi d'un museu pot ser considerada una peça de museu?". Acrílic sobre paret. A la exposició "Nos deben una vida" de la Sala Usurpada de la plaça del Nord.

“L’incendi d’un museu pot ser considerada una peça de museu?”. Acrílic sobre paret. A la exposició “Nos deben una vida” de la Sala Usurpada de la plaça del Nord.

  • També pots veure el vídeo del fòrum sencer.
  • Un clip amb una galeria de fotos del fòrum (6:40 minuts)

Altres intervencions al Fòrum Indigestió.

Marta Vallejo
“Els meus amics culturetes”

Judit Font
“Perquè defensar la renda bàsica des de la cultura?”

Pedro Struckjel
“¿Se puede deshomologar la chocolatada?”

 


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )