Skip to content

Carregant

Apunts per pensar en la sobirania cultural

Aquest article es publica conjuntament a Nàtiva i a Crític

En els darrers temps la idea de sobirania és utilitzada en alguns debats polítics més enllà del seu us territorial-nacional. Ja no es tracta només de pensar en una sobirania global aplicada a processos constituents estatals sinó també, en la línia de les reflexions que traçaven Iván Gordillo, Josep Manel Busqueta i Pau Llonch en els seus articles a Crític (el primerel segon i el tercer), de pensar en aquelles condicions de vida i institucions col·lectives que poden fer possible un us dels bens comuns en favor de la vida compartida.

Es parla de sobirania alimentària, de sobirania productiva, de sobirania tecnològica… i nosaltres també ens preguntem què seria la sobirania cultural, per a aprofundir en com seria una millor gestió democràtica dels recursos destinats a cultura o buscar claus per pensar noves polítiques culturals.

forum

Foto: Carles Llàcer

Presentem aquest document de treball com a primera part d’un debat més ampli que esperem que s’obri i al que ens agradaria contribuir. La nostra intenció no és interpel·lar només als professionals del sector sinó també travessar el conjunt de la societat per a sortir dels llocs comuns o dels carrerons sense sortida on semblen trobar-se molts debats en cultura.

Per abordar-ho apuntem tres consideracions prèvies, una breu proposta per a poder imaginar la seva translació a les pràctiques i un llistat d’àmbits relacionats amb la cultura en els que creiem que caldria pensar per a treballar-ho amb amplitud.

Tres perspectives

Un canvi de consciència.

Quan pensem en sobirania cultural, en contrast amb altres sobiranies, ens trobem amb una curiosa paradoxa. Si parlem de sobiranies en àmbits com la producció, la salut o els aliments, comencem tenint presents algunes necessitats materials, però en algun moment, amb tota probabilitat, apareixerà la qüestió cultural. Per arribar a canvis que facin possible la sobirania popular en els diferents àmbits caldrà tenir en compte algun canvi en els relats, les creences i els símbols que els sostenen.

Curiosament, quan parlem de cultura aquest moment no sol arribar. Parlem molt de recursos materials i parlem poc de canvis culturals necessaris.

Curiosament, quan parlem de cultura aquest moment no sol arribar. Parlem molt de recursos materials i parlem poc de canvis culturals necessaris. Els discursos sobre polítiques culturals no acostumen a anar més enllà, en el millor dels casos, d’aplicar els criteris generals de redistribució de la riquesa a la cultura. Acceptem la cultura i el seu consum com quelcom necessari i a democratitzar i ens preguntem poc pels canvis culturals necessaris en cultura.

Quins podrien ser aquests canvis? En essència, es tractaria d’entendre la cultura com a activitat i no tant com a consum. Un dels problemes principals per a sentir-nos sobirans o no en cultura gira al voltant de la diferència entre assumir que la cultura la defineixen una sèrie d’objectes i sabers valuosos, fora de nosaltres i del nostre entorn, als quals podem accedir o no vencent algunes dificultats materials interpretatives, o bé assumir que aquestes claus interpretatives estan en nosaltres, i l’ús de la cultura depèn principalment de les nostres necessitats per a explicar i entendre el món. En el primer cas, la sobirania podria dependre principalment de solucions materials. En el segon, el repte seria un canvi de relat i consciència.

Una pràctica col·lectiva

La sobirania cultural també passa per reconèixer la cultura com una pràctica col·lectiva. La cultura no és un terreny neutre o desproveït de càrrega política, perquè és el camp de batalla de la llibertat d’expressió, de la creativitat, dels processos de gestió individual i col·lectiva. I és el mecanisme pel qual molts cops som capaços de construir i reproduir el nostre relat de forma col·lectiva i comuna.

Com en tants altres àmbits, allò cultural ha patit segrestos antisocials per part de l’Estat i dels mercats, sovint massa diluïts en una sola cosa. Les comunitats han continuat produint i gestant riquesa cultural que permanentment es veu capturada i mercantilitzada, en un procés sense reconeixement ni retorn social, que acaba engreixant el sector privat o fomentant els autoretrats vinculats a la divulgació de pensament hegemònic. A la vegada, els canals de difusió i reproducció de les expressions culturals es troben en mans privades que obeeixen als interessos del mercat o bé en mans dels governs esdevenint corretges de transmissió del pensament hegemònic. En aquest context, l’aprenentatge de les pràctiques culturals es veu relegat als centres escolars reproduint molts cops la idea de l’alta i la baixa cultura, així com la distinció entre creadores i consumidores.

Les comunitats han continuat produint i gestant riquesa cultural que permanentment es veu capturada i mercantilitzada

No és només el què, sinó –i sobretot– el com. No ens interessa tant preguntar-nos què és la cultura, sinó on, com, amb què, per a què i amb qui gestem i canalitzem allò cultural. Com transformar el com –encara avui domesticat– i, com no podia ser d’altra manera, el per a què. Per això no parlem de productes culturals, sinó de processos de creació; ni de sector, sinó de comunitat.

La perspectiva que proposem no és la d’acabar amb el sistema cultural o amb la intervenció pública, sinó la de posar el focus en una altra banda, subordinant aquestes qüestions a les necessitats culturals generals abans que a les necessitat del sector cultural. Hi ha, això sí, una necessitat radical de reinterpretar les pràctiques culturals com a quelcom que parteix de la societat, i refer, a partir d’aquí, els rols dels especialistes i de les polítiques governamentals.

La cultura en el capitalisme.

En el capitalisme del segle XXI, la cultura continua sent una eina posada al servei de les transformacions territorials que opera en dues direccions:

a) potenciant i fent més atractius els territoris per atraure capital/coneixement (idea molt lligada al concepte de ciutats creatives i als nous pols d’atracció de coneixement)

b) acompanyant les operacions de mercantilització del territori i els recursos, així com les intervencions urbanístiques que s’hi realitzen tot revestint-les d’una “desitjable” millora de les condicions de vida.

Tot això sumat a la tradicional funció cultural de generació o modificació d’identitats i vehicle de transmissió dels valors dominants/hegemònics, processos que molts cops són directament proporcionals a la desactivació del conflicte social.

La cultura en mans de l’actual capitalisme no només genera productes de consum cultural, sinó que també serveix com a mecanisme vinculat al relat dominant

Així doncs, la cultura en mans de l’actual capitalisme no només genera productes o experiències de consum cultural, sinó que també serveix com a mecanisme fortament vinculat al relat dominant a gran escala i que sovint acompanya operacions complexes de certa profunditat.

Ara bé. Com funcionen aquests processos? Com es quantifiquen? Com se subverteixen a la vegada que es potencien les pràctiques culturals alliberadores a partir del conflicte?

És aquí on el paper de l’estat i el seu conjunt de recursos ha esdevingut clau: la creació de nous imaginaris al voltant del capitalisme ha comportat una idea de revalorització del camp de la cultura. Una concepció que parteix d’una imatge de la cultura com a àmbit neutre o asèptic, on fer i desfer en l’aplicació de criteris com si d’un solar en desús o d’un residu es tractés.

Aquesta cultura transgènica imposada en un territori fora de context i sense arrels, si no troba resistència, pretén contribuir a humanitzar pràctiques salvatges com la destrucció de barris, l’expulsió de comunitats o la privatització de béns públics.

Pistes per gestionar la sobirania cultural

Havent vist que la sobirania cultural passa per un canvi de consciència, una recuperació de la seva dimensió col·lectiva i un canvi en el seu us des d’estats i mercats, com portar aquestes reflexions al camp de la gestió quotidiana?

Lògicament caldrà trobar respostes pensant en cada situació concreta, però hem pensat que podria ser útil recollir els principis proposats per guiar la gestió comunitària d’equipaments, per a donar pistes per a aquestes concrecions.

El cas de la gestió comunitària d’equipaments des d’una perspectiva pública, té referents en els ateneus de principis de segle XX, en el moviment okupa, en el moviment veïnal dels 70 i en la progressiva xarxa d’espais, que s’està creant en l’actualitat, i que funcionen sota els valors i els principis de l’economia social.

No tindria sentit reivindicar la gestió comunitària com a processos de transformació social si aquesta voluntat no es veiés incorporada en el dia a dia dels projectes que pretenen dur a terme una tasca d’aquest tipus. Per tal que un recurs públic, com ara un equipament municipal, esdevingui un bé comú a través de la gestió col·lectiva, pensem que cal garantir els següents aspectes.

a) Accessibilitat: Garantir l’accessibilitat de la comunitat als serveis i recursos, per exemple, facilitant la permeabilitat i incorporació de qualsevol membre de la comunitat en les estructures de gestió i presa de decisions.

b) Transparència: En la gestió econòmica i en la resta de decisions. Per fer-ho cal accessibilitat a la informació econòmica del projecte i dels seus òrgans de gestió i que aquesta sigui avaluable per qualsevol persona, i cal treballar els aspectes comunicatius i de fluxos d’informació, evitant reproduir formes d’opacitat per omissió.

c) Autocontrol i autoavaluació per a revisar si complim amb els criteris de control democràtic dels projectes. Sense voler-ho els projectes són desiguals i imperfectes i sovint es donen situacions de poder per autoritarisme, carismes, submissió o despotismes. Cal ser conscients d’aquests factors i actuar en els processos de gestió relacional i de presa de decisions per equilibrar les relacions.

d) Vincles territorials: qualsevol entitat i projecte ha de mantenir vincles amb l’entorn. Ha de ser el context en el qual es trobi el que defineixi els projectes i que aquests responguin a un interès col·lectiu consensuat. Va des del suport a grups d’artistes i col·lectius locals, com la implicació en la programació de la població.

e) Capacitat d’esdevenir una eina al servei de la comunitat que l’envolta per tal de transformar l’entorn que habita. Comporta valorar diferents qüestions com la funció del projecte i el volum d’activitat que assumeix, la remuneració per certes tasques i funcions, temps de dedicació etc.

f) Reversió en els propis projectes i retorn a la comunitat. La gestió comunitària ha d’incorporar criteris d’eficiència, eficàcia i responsabilitat social, mètodes d’avaluació propis que permetin desenvolupar un balanç social en clau de bé comú i reciprocitat.

Àmbits a desenvolupar

Els àmbits des d’on exercir la sobirania cultural són amplis i diversos. Hem pensat que podria ser útil enumerar-los per a prendre consciència de l’abast d’aquest eix de treball.

L’Àmbit de la creació. Si alguna cosa defineix ara mateix l’àmbit de la creació artística és la precarietat, precarietat en les infraestructures, en els suports, en els circuits, en la gestió, en les estructures legals… A la vegada caldria deixar de sacralitzar l’àmbit de la creació per obrir-lo i fer-lo accessible a qualsevol persona que s’hi desitgi acostar

Equipaments culturals. La xarxa d’infraestructures (equipaments d’exhibició, llocs de trobada, de creació, de formació, de mitjans tècnics, d’equips…) és imprescindible per a poder tirar endavant projectes culturals accessibles i de qualitat.

Finançament (subvencions, mecenatges). En l’àmbit de la distribució de recursos cal treballar sobretot per l’establiment i la participació de la ciutadania i dels col·lectius artístics en el mateix. També, per posar en qüestió el paper de l’empresa privada a l’hora de fer un retorn a l’àmbit de la cultura en forma de patrocini.

Comunitat educativa. Ens sembla imprescindible trencar la frontera que en molts casos s’ha aixecat entre l’entramat cultural i el món educatiu mitjançant la separació de programes, d’infraestructures, de currículums, etc. Entenem que cal una perspectiva molt més integral a l’hora de plantejar la dimensió artística dins de l’educació formal i no formal. A la vegada cal que aquesta perspectiva no és limiti només als centres educatius, i que impregni els territoris on estan situades, mitjançant les expressions culturals quotidianes (festes majors, diades, concerts, grups de teatre, exposicions….).

Mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació són els principals vehicles de difusió de les pràctiques culturals, però a la vegada també determinen el paper de la cultura a la societat i com ens relacionem amb ella. Així doncs, el repte es troba en reproduïr i difondre les pràctiques culturals no hegemòniques a la vegada que donem valor o recuperem expressions o fets culturals que han quedat al marge.

Xarxes i tecnologia. L’accés universal a la tecnologia i la xarxa ha de ser a la base d’una cultura lliure i oberta, capaç d’interpel·lar i dialogar amb qualsevol, hem d’entendre la xarxa com un element neutral i indispensable per a la llibertat d’expressió i de creació, una eina que avança cap a la democratització i l’accés al coneixement.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )