Skip to content

Carregant

Al·leluia!

Escrit el 19/02/2017 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

“I la colau segueix fent “muntatges artístics” q degraden els santuaris de l’independentisme. Quan se la fot fora a aquesta okupa botiflera?” (llegit a twitter)

Santuari? Com? Què? Quina llei ha decretat que el Fossar de les Moreres és un santuari. Quin reglament municipal estableix que deixar-hi un carret suposa una degradació del lloc? Fins on jo sé el Fossar de les Moreres és una plaça pública com ho és la Plaça Espanya o la Plaça del Sol. Morfològicament diferent, obvi, però pública, és a dir de tots.

Sí, ja sé que per uns quants aquest espai té un valor simbòlic. També hi ha gent que s’ofèn quan una noia fa topless. Ho sé de sobres. Però això no converteix la plaça en seva. Tampoc la platja. Fer malbé la plaça, com fer malbé un banc o un fanal del Passeig Joan de Borbó, com fer una pintada a l’escultura d’Antonio Lopez, primer marquès de Comillas, està castigat per atemptar contra la integritat física del patrimoni públic; no per injuriar un símbol ni per cometre sacrilegi.

A casa dels avis hi havia una talla de fusta, una verge de la besàvia que el bisbe de Barcelona va consagrar el 1909. Conservo el document del bisbat:

Consagració de la tallaDeseando promover el sagrado culto, en cuanto esté de nuestra parte, y fomentar la devoción del pueblo cristiano, dando generosamente lo que en la misma forma hemos recibido de la Divina Misericordia, sin mérito alguno Nuestro; concedemos cincuenta días de indulgencia a todos los fieles cristianos de uno y otro sexo de Nuestra jurisdicción Ordinaria cada vez que devotamente: (a mà) la Oración del Ave María, Salve, o cualquiera otra de las aprobadas por la Iglesia ante la imagen de la Purísima Concepción, de madera de talla y de un metro de altura, propiedad de Doña María de la Concepción Robert de Coll, domiciliada en esta ciudad.

El document ve signat per Juan J. Obispo de Barcelona. Es tracta de Joan Josep Laguarda i Fenollera, que pel que sembla també era bisbe de d’Urgell i de Jaén. En tot cas, l’any 1909 l’estat espanyol era confessional. Regnava Alfons XIII per gràcia divina. La llei de l’església era la llei de tots. Encara que ara sembli mentida, per llei, resar davant aquesta talla, et posava les coses fàcils, amb Déu i també amb la guàrdia civil. En temps de la besàvia, haver injuriat la talla, tirar-la al terra i donar-li dues puntades de peu, per exemple, abans que un atac contra una propietat privada, hagués sigut una injuria a Déu.

Però avui se suposa que allò sagrat ja no s’immisceix en la vida pública. Si més no, no dicta les lleis, expressió, diuen, de la sobirania popular. I encara que no m’ho acabo de creure això de la voluntat popular feta llei, sí que és cert que, formalment al menys, la sacralitat no és un argument a considerar en relació a la cosa pública. Com a mínim, en relació al càstig i a la censura.

Kenzo Tange, Museu Memorial de la bomba atòmica a Hiroshima

Kenzo Tange, Museu Memorial de la bomba atòmica a Hiroshima

A Versalles, ofendre el retrat del rei et podia costar uns quants assots. La representació del sobirà era el sobirà. La transcendència servia per legislar. Poca Broma. Es comenta que és per això que els van tallar el cap. Em jugo el meu que hi havia més motius. En tot cas, posar-se histèric per què algú deixa un carret al Fossar de les Moreres, des del meu punt de vista, forma part del mateix mecanisme mental que castiga a una persona per cremar la fotografia del rei. Significa confondre el ser amb el representar. Significa decretar per llei que si reses davant la verge tot t’anirà millor. El ministre d’interior ho creu, i molts dels que se’n reien d’ell quan condecorava verges, ara consideren un sacrilegi deixar un carret a una plaça. Ops!

Certament, si ens crèiem això de la democràcia i ens oblidem, per un instant, dels espais on veritablement es gestiona el futur del planeta, podem dir que entre Lluís XIV i un president electe hi ha una diferència evident. El primer és el poble, el segon el representa. I en un estat laic i no confessional, tot allò que prové de l’intangible no hauria de vehicular cap llei. Si algú vol projectar les seves fantasies sobre places i carrers, endavant, però que no pretengui fer combregar a la resta quan parlem d’un espai que és de tots. Quan la injuria a la fantasia (d’uns quants) es gestiona com si es tractés d’una injúria al cos real, ens endinsem en un espai relliscós. Més perillós si la mesura ve marcada pel número de piulades a twitter o el volum de la cridòria… no és demencial? Doncs això és el que ha fet l’Ajuntament de Barcelona arran de la polèmica del Fossar de les Moreres. Retirar el treball d’uns estudiants (imperfecte com tots els treballs d’estudiants) no per espatllar un bé públic, la instal·lació anava sobre rodes, sinó per injuriar un símbol.

Plaça dels paisos Catalans - Piñon i Viaplana (1983)

Plaça dels paisos Catalans – Piñon i Viaplana (1983)

Si el Fossar de les Moreres és un monument, és un monument amb forma de plaça pública i per tant trepitjable per tothom. Hi vaig viure 6 anys al costat, i allà s’hi ha fet de tot. Un espai públic que, com deia algú, és aquell lloc on dues persones que no es coneixen de res s’hi poden trobar. La prudència ens aconsella que qualsevol fantasia personal, sigui religiosa, patriòtica o proustiana, s’exhibeixi amb relativa calma. En la mesura que es tracta d’un espai compartit, una ostentació excessivament aferrissada de la nostra fantasia, pot convertir-se en una agressió contra aquells desconeguts, tant amos de l’espai públic com nosaltres, que no participen de la nostra fantasia.

Trencar la placa commemorativa de la plaça és un atemptat contra el patrimoni públic. Ofendre la memòria dels caiguts al setge de 1714, és atemptar contra la fantasia d’uns quants, molts o pocs, però uns quants (continuo sense trobar cap vincle lògic entre una reflexió artística sobre els sense sostre i un sentiment d’anticatalanitat).

Pel que fa a la resta de disbarats que s’han dit durant la falsa polèmica, tot és superflu o instrumentalització política; i en la majoria dels casos una excusa per deixar anar l’odi contra coses i persones, al marge de tota suposada injúria. Pel que busca bronca pels bars, tota excusa és bona, que si l’has mirat malament, que si l’has trepitjat, que si portes doc Marteens. De fet, els únics injuriats reals són els estudiants de Belles Arts, també els únics que han fet la seva feina (un treball d’escola per exposar amb altres treballs d’altres escoles en el context d’una exposició efímera a l’espai públic). No ha fet la seva feina l’Ajuntament, no defensant-los del fanatisme i, per suposat, tampoc els polítics, representants d’allò públic, que no han defensat la Universitat de Barcelona. Tampoc els opinadors que han atiat l’odi malalt. Paradoxalment, una de les veus que ha tractat amb més menyspreu als estudiants, ha estat la de qui fa no gaire es va arronsar com una criatura quan les clatellades li van caure a ell. Pel que sembla ja s’ha fet amic de l’amo. Al·leluia!

 

una llama patriótica

 


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Miqui says

    És molt desconcertant que l’article del diari estigui en una secció que es diu Vivir en Girona. Dóna un aire interessant a la notícia… Certament, la ultradreta indepe és intransigent. Com tota la ultradreta. Aquestes situacions ajuden a desemmascarar segons qui. I també ajuden a veure quina és l’estratègia de l’ICUB, governat ara pel PSC. En general, sobretot des dels mitjans de comunicació tradicionals i des de l’àgora virtual, tothom culpa l’Ajuntament (és a dir, l’alcaldessa) de mala resolució del conflicte. El cas és que la resolució es va orquestrar des d’una altra banda, amb intenció clara de continuar l’erosió del govern municipal. Tots plegats, s’hi han lluït. Però és que és ben clar: la ultradreta no pot tolerar una obra d’homenatge als pobres. Encara que sigui sobre una ossera medieval on no hi ha ni un mort de 1714.

    • admin says

      Gràcies pel comentari, Miquel. Hi afegeix informació interessant.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?

*



Últims comentaris

  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...
  • Consuelo: Unas sábanas limpias donde recostarte después de la novena caída y el décimo levantamiento. Una habitación...
  • Red P: M’ha encantat, tendra i divertida a parts iguals
  • Joan Gener: Un fil a explorar és aquesta tensió que suposa lo universal i lo situat. Desplaçar el dret d’accés...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )