Skip to content

Carregant

Tramuntana. Vents de lluita d’enllà de les muntanyes.

Aquesta és la història de l’Escola Tramuntana, actualment IES Ferran Tallada, la història d’un col·lectiu de mestres que, en plena dictadura, va decidir desenvolupar un projecte educatiu arriscat i compromès políticament, involucrant a les famílies i donant prioritat a les necessitats dels nens i nenes del barri del Carmel. Aquesta és, també, una carta d’agraïment a l’únic centre educatiu on vaig ser plenament feliç.

Les arrels d’una escola

Allà on, al 1975, encara no arribava l’autobús número 10, era al carrer Gran Vista, concretament fins a Marià Lavernia. Les protestes dels veïns i les veïnes del barri del Carmel no semblaven tenir cap efecte sobre les autoritats corresponents; aquestes al·legaven que els autobusos no podien arribar a la zona més alta del barri perquè el terreny era inestable i la carretera podia enfonsar-se. Contra aquesta excusa burocràtica els veïns i veïnes van decidir fer una acció: segrestar un autobús. Van passejar l’autobús pel barri indicant al conductor que arribés fins al suposat punt perillós per demostrar que es podia ampliar la línia d’autobús. Així, la línia 10, que després es convertiria en la línia 28, va arribar fins al final del carrer Gran Vista. I és que, precisament, al carrer Gran Vista hi havia una escola amb nom de vent del nord, d’un vent que ve «d’enllà de la muntanya»: l’Escola Tramuntana.

Qui més qui menys sap que la història del barri del Carmel és una història de lluita, de cossos marcats per la violència institucional, per la imposició d’una condició existencial d’invisibilitat. Des de la lògica del(s) poder(s) allò que no es mostra és allò que no existeix. Però els particulars habitants del Carmel mai han estat disposats ni disposades a ser invisibles. Recuperar aquesta història és negar-se a esdevenir cossos esborrats per narratives que articulen una història, una que no és la nostra.

A finals dels anys seixanta, malgrat les constants protestes i reivindicacions, al barri no hi havia cap escola pública, motiu pel qual, conjuntament amb les condicions materials del barri, el nivell d’analfabetisme i desescolarització era molt més elevat que a altres àrees de Barcelona.

A finals dels anys seixanta, malgrat les constants protestes i reivindicacions, al barri no hi havia cap escola pública

Davant d’aquesta desesperant situació, al 1968 un conjunt de mestres van decidir desenvolupar un projecte d’escola, una escola plural, laica i mixta amb un horitzó clar: convertir-se en una escola pública pel barri. Un projecte que volia abordar l’accés a una educació, no només a una formació curricular. En aquest context, una família va cedir els terrenys, i així va començar l’Escola Tramuntana.

Durant els primers anys, de 1968 a 1975, l’escola es nodria de les aportacions de les famílies, aportacions que arribaven escassament per cobrir el sou del professorat i poca cosa més. Les famílies estaven molt implicades al procés educatiu, participaven activament als programes educatius, i les decisions es prenien en assemblea, on també participaven els alumnes. Aquest procés participatiu va articular una sòlida xarxa col·laborativa, on el compromís s’entenia com a condició de possibilitat tant del projecte com de la lluita compartida.

Encierro Tramuntana

“Elegí para mis hijos la Escuela Tramuntana porque sentía que era afín a mis ideas. No era una escuela al uso. Las madres que llevaban allí a sus niños se sentían parte de la educación de sus hijos ya que había una comunicación constante con las maestras y participábamos activamente en los programas educativos. Eso sí, la escuela tenía mala fama porque los niños leían el periódico. Se decía que los padres que llevaban allí a sus hijos eran comunistas”. (Esperanza García Hernández, mare implicada a l’Escola Tramuntana)1

Al maig de 1975, després d’anys demanant a les autoritats corresponents la construcció d’una escola pública i davant de la negativa d’aquestes, el col·lectiu de pares, mares, mestres i alumnes van decidir tancar-se per fer pressió a les administracions franquistes:

“En una asamblea, con niños, madres, padres y maestros, decidimos encerrarnos en la Iglesia Santa Teresa. Pero se ve que hubo un chivatazo, porque cuando llegamos, con nuestros sacos de dormir, dispuestos a quedarnos, el párroco, mossèn Sala, no se me olvidará el nombre, nos estaba esperando en la puerta. Nos impidió el paso e incluso hubo algún que otro forcejeo. El párroco gritaba: ‘¡Policía!’. Nos asustamos y decidimos hacer el encierro en la escuela. Unas 140 personas entre niños, padres y docentes. Tres días estuvimos, tres”.

“Salimos con la cabeza bien alta entre dos filas de grises que nos apuntaban con fusiles. ¿Miedo? No teníamos miedo. Lo más sagrado es la escuela de tus hijos, y si no la tienes, ¿qué tienes que perder?”

Els dies del tancament, el col·lectiu no només va rebre el suport de la gent del barri, sinó el de col·lectius de barris veïns. I això, en un context tan complex, els donava força. Finalment, la policia va desallotjar l’escola després de tres dies de tancament i els pares, mares, mestres, nens i nenes van sortir del Tramuntana -a Tramuntana no hi havia gènere, i deiem indistintament el Tramuntana o l’Escola Tramuntana, depenent de si parlàvem en castellà o català- “escoltats” per la policia:

“Salimos con la cabeza bien alta entre dos filas de grises que nos apuntaban con fusiles. ¿Miedo? No teníamos miedo. Lo más sagrado es la escuela de tus hijos, y si no la tienes, ¿qué tienes que perder?”.

El tancament a l’Escola Tramuntana va tenir més ressò del que es podria haver imaginat, i fins i tot ‘La Vanguardia’ va fer un seguiment de la situació, aportant la seva particular interpretació dels fets insinuant que les autoritats ja feien tot el què estava a les seves mans. A conseqüència del suport rebut i del ressò mediàtic del tancament, l’ajuntament va accedir a rebre a una comissió de pares, mares i mestres que van aconseguir el compromís per fer de l’Escola Tramuntana una escola pública pel barri. A més, la comissió va exigir que es mantingués la plantilla de mestres, amb l’ampliació corresponent, ja que no volien classes massificades, donat que entenien que eren estructures que no s’ajustaven al projecte educatiu de l’Escola Tramuntana. Aquesta exigència de mantenir la plantilla va comportar mesos de protestes i fins i tot una vaga de fam per part de l’equip de mestres. Però ho van aconseguir: l’Escola Tramuntana seria una escola pública, laica, plural, mixta i mantindria no només el seu equip docent sinó el projecte educatiu col·laboratiu entre mestres i famílies.

“Yo creo que fue un gran triunfo. No sólo por lo que conseguimos, que fue mucho: que la escuela fuera pública y gratuita, que se consiguiera mantener la plantilla de profesores y que se reconociera la escolarización desde los tres años. Se consiguió mucho porque estábamos unidos. Íbamos a una padres, madres, alumnos y maestros. Pero sobre todo, para mí, lo de la Escuela Tramuntana fue una gran lección de solidaridad”.

Els fruits d’una escola

D’aquest procés de lluita en van formar part, entre d’altres, la Paquita Vallès, qui posteriorment va ser la meva professora de parvulari, i la Gretel Ammann. Dones fortes que ens van ensenyar des de petites que el gènere és un constructe i que a la vida s’havia de fer el que cadascú volgués, sempre respectant als altres i a una mateixa, sense acceptar la imposició d’identitats i/o condicions existencials determinades, qüestionant sempre l’autoritat.

Anys després vaig entendre la contundència que l’escola fos mixta, allò que per a mi era normal, que als vestuaris i a les convivències no fèiem diferència per gènere, quan vaig canviar d’escola no em va quedar més remei que identificar-ho com a quelcom particular.

Ara fa uns anys, vaig descobrir que Gretel Ammann era filòsofa, lesbiana i basca, és a dir, un diamant en brut per formar part d’un projecte educatiu en el context del franquisme. També va ser la fundadora de la primera Casa de la Dona a 1980 i sempre va participar activament en les lluites feministes. Quan prens consciència d’això, del compromís dels i les mestres de l’escola, entens perquè no ens segregaven per colors de bates i com nens i nenes fèiem servir bates blaves, roses o verdes indistintament. Un gest tan petit en potència i tan significatiu en acte.

Gretel Amman Jornada Vajencia

Avui dia puc afirmar que l’Escola Tramuntana va ser l’únic centre educatiu on vaig ser plenament feliç i l’únic centre plenament educatiu. Probablement perquè era un centre on et permetien ser tu mateixa i on les teves inquietuds, opinions o necessitats eren escoltades i respectades. Recordo les classes d’escacs. I la importància de la música amb la Nati, una professora apassionada que ens ensenyava a cantar, a ballar, a fer petites performances amb peces de música clàssica; però, el més important, ens ensenyava a gaudir i estimar la música. Recordo les classes d’expressió plàstica, no artística, perquè allò important no era el resultat de què feies sinó expressar-te. Recordo la biblioteca, on de tant en tant ens posàvem en rotllana i l’Assumpta ens llegia contes. El meu preferit era el Manual de la Bruixa; hom podria dir que ja apuntava maneres. Recordo llegir el Cavall Fort i el diari a classe i fer comentaris sobre política, però en la nostra clau, clau de nens i nenes de barri, d’un barri complicat, però al cap i a la fi el nostre. Recordo el menjador, i les lluites d’en Rui amb la Marisa per provar de lliurar-se de les mandonguilles. Qui no ha amagat mandonguilles sota la taula? En el nostre particular univers pensàvem que sota la taula del menjador hi havia un forat negre on tot desapareixia per art de màgia, i que els i les mestres mai descobririen el nostre secret. També ho aplicàvem a les butxaques de la bata, però les taques de greix ens delataven.

Avui dia puc afirmar que l’Escola Tramuntana va ser l’únic centre educatiu on vaig ser plenament feliç i l’únic centre plenament educatiu

Recordo als pares del Noel, els únics pares punkis de l’escola. Recordo no plantejar-me mai si la meva companya Desireé tenia o no el mateix color de pell que jo. Recordo escriure contes i històries on el més important no era l’ortografia sinó allò que explicaves. Recordo fer herbaris, truites, dibuixos amb Dacs, àlbums de materials i aprendre a cordar-me les sabates amb un mètode propi. Recordo la implicació del meu pare a l’A(m)PA perquè tots els nens i nenes tinguéssim llibres i recursos. Recordo a la Laura i a l’Iñaki, que sempre ens rebien amb un somriure. Recordo la no segregació en funció de necessitats o capacitats. Recordo fer pinya, perquè al Tramuntana cada nen i cada nena era important. Recordo al meu company Eladio, qui ens va ajudar a comprendre que tots i totes tenim certes diversitats funcionals i que tothom ha de ser estimat i respectat sense excepció. Recordo les festes de la primavera, les carreres, els flams cuinats per alumnes i els tiquets per canviar a les paradetes. Recordo les sortides al Mirador de la Mitja Lluna on vivien part dels nostres companys i companyes, on hi havia les barraques. Molts divendres a la tarda jugàvem a la muntanya, fins que un dia jugant un company de classe, el Dani Vilaplana, es va clavar una xeringa. Aquesta era l’altra realitat del barri i per això, i per moltes altres coses, era tan important tenir una Escola Tramuntana a les nostres vides.

Laura Tramuntana MODIFICADA (1)

A l’Escola Tramuntana vam aprendre la importància del compromís, del respecte, de posar-hi el cos i dels afectes. Vam aprendre què significa articular un projecte conjuntament, un projecte no basat en l’individuació. Moltes de les qüestions que ara es proposen des de la teoria contemporània a mi me les van ensenyar els pares, les mares, els i les mestres i tot el conjunt de nens i nenes que formaven part d’aquesta escola. M’ho van ensenyar els i les veïnes del meu barri, lluitant per fer de la frustració i de la impossibilitat material una arma efectiva contra l’establiment i assumpció dels valors que suposadament havien estat articulats per a nosaltres.

Això no és una història d’exotització de la vida a la perifèria. No és una exotització de la duresa d’haver de lluitar per tenir semàfors, contenidors o arbres. És un gràcies per fer possible créixer en un nosaltres articulat conjuntament.

1Totes les declaracions van ser realitzades amb motiu dels 40 anys de l’Associació de Veïns i Veïnes del Carmel. Per a més informació: https://issuu.com/assembleacarmel/docs/prova_revista


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Laura says

    Gracies per aquesta magnifica historia compartida.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?

*



Últims comentaris

  • RPB: És un debat interessant i l’article planteja moltes qüestions rellevants. Merci! Ara bé, en el panorama...
  • admin: Gràcies pel comentari, Miquel. Hi afegeix informació interessant.
  • josep: Molt bo!
  • Miqui: És molt desconcertant que l’article del diari estigui en una secció que es diu Vivir en Girona. Dóna un...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )