Skip to content

Carregant

Farts de cultura

Escrit el 16/04/2017 per Jordi Oliveras a la categoria OPINIÓ.
Tags:
Text actualitzat el 18/04/2017

És molt habitual que es parli de cultura com d’un bé escàs. Ho fan molt, es clar, els que hi treballen o, mes enllà d’això, hi dediquen la seva vida. Ho acaba dient, també, gent que no s’hi dedica però que ho assumeix com un dèficit en la seva vida. Em sembla interessant posar-ho en qüestió.

Suposo que no us sonarà aliè, molta gent que treballa en cultura –creadors, comunicadors, empresaris i també força responsables de l’administració pública-, diuen que hi ha poc consum cultural i des d’aquí conclouen, per exemple, que cal formar nous públics, amb més educació i dedicació als mitjans de comunicació, per a estimular l’interès per la cultura i el seu consum.

De fet, de cultura en tenim a dojo i els problemes que podem tenir amb ella són d’una altra mena, potser més relacionats amb la manca de temps i possibilitat de dedicar-hi atenció i concentració

Una part d’aquestes reclamacions no van més enllà del que faria un comerciant que demanés suport per a vendre els seus productes. No seria diferent, per exemple, d’un fabricant de rentadores que reclamés suport públic per a poder-les vendre, cosa que seria una mica estranya, però que en cultura no ho sembla tant. No ho sembla tant perquè en el fons hi ha el sobreentès que el consum cultural entra en una categoria de bé comú diferent, potser més propera a “menjar sa” o “fer esport”. Per tant es defensa el consum cultural des de la confiança que hi ha consens en que és beneficiós per la col·lectivitat i que el que hi ha no és suficient.

També, des d’un altre punt de vista, s’assumeix aquest pressupòsit de l’escassedat cultural en altres propostes polítiques com les d’aquells que defensen facilitar l’accés a la cultura, expressió més pròpia de qui posa l’accent en una major fortalesa dels serveis culturals públics enlloc de l’estímul de mercats. En aquests casos es tendeix a suposar la necessitat de recursos públics, com les biblioteques, la televisió i la ràdio públiques i d’altres, que facilitin l’accés a la cultura. Si defensen l’accés a la cultura, sembla lògic suposar que també és perquè la consideren necessària i escassa.

Però, és apropiada, des del punt de vista de la gent que no s’hi dedica professionalment, aquesta idea de l’escassedat cultural? Compartim aquesta percepció de manca de cultura? Podem pensar raonablement que ens en falta?

Jo crec que no està gaire clar. Podem repetir sense pensar massa que falta cultura, potser perquè és una mena de mantra victimista i amb algunes dosis de complex d’inferioritat, perquè s’ha dit moltes vegades que no som tant cultes com la resta d’Europa i per coses d’aquestes, però diria que són frases fetes que es repeteixen sense gaire compromís amb la realitat, i que, per això mateix, no es tradueixen ni en pràctiques ni en reclamacions.

Tenim percepció clara d’escassedat amb coses com el diner o l’habitatge (sobretot si vius a Barcelona!), i tenim consciència que també poden ser precaris els accessos al menjar, l’energia, i fins i tot als serveis sanitaris o educatius, però em sembla que és difícil fer extensiva aquesta idea a la cultura.

No ens estimuleu més, doneu-nos temps!

De fet, de cultura en tenim a dojo i els problemes que podem tenir amb ella són d’una altra mena, potser més relacionats amb la manca de temps i possibilitat de dedicar-hi atenció i concentració. Em costa imaginar ningú que en els nostres entorns urbanitzats i mediatitzats, no rebi i s’interrelacioni, voluntària i involuntàriament, cada dia, amb l’allau d’estímuls audio-visuals, o visuals i sonors per separat, o textuals que ens assetgen des de múltiples dispositius, triats o no triats: documents en paper, ordinador, llibres, mòbil, ràdio, televisió, converses… I no em refereixo només a la dimensió física i sensitiva d’aquests estímuls, sinó també als relats, emocions, informacions, estructuracions de símbols, comunicacions i, en definitiva construccions de la nostra interpretació del món amb els altres –cultura és això, no?- que es vehiculen per tots aquests mitjans. Vista així, la nostra relació amb la cultura està molt més a prop de l’excés que de la mancança, i l’exigència exterior o interioritzada de més consum cultural pot sonar a l’àvia que et diu “menja més” quan ja tens la panxa a rebentar.

Suposo que molta gent respondria a això que no, que el que cal no és més consum cultural, així en general, sinó de cultura “de qualitat”. El problema no és que llegim més llibres sinó que llegim els bons, no és que veiem més cinema sinó que veiem el bo… Els hi proposaria que d’acord, que llavors deixin de recomanar el consum cultural des de la neutralitat i amb aquest tuf que fa el sector cultural quan va a una, i que mostrin les seves cartes dient què hem de consumir i perquè, enlloc del que ja fem, i obriríem una altra caixa dels trons.

Uns dirien, ja ho diuen, que “cal cultura i no entreteniment” –dissociació que mai he entès ni en contingut ni en forma-, uns altres que cal “cultura del segle XXI i que ens faci avançar”, i des d’aquí entraríem en altres converses igualment complexes, en les que caldria moltes explicacions sobre els suposats avantatges pel comú d’aquestes apostes culturals més específiques. Crec que una mirada enrere en el temps i a la resta del mon no ajudarien gaire a sostenir el pretès prestigi d’aquestes propostes.

Sigui com sigui, potser ens podríem posar d’acord en abandonar, per poc útil, el tòpic de la cultura com a bé escàs i, pensant en nosaltres, els assetjats candidats a consumidors culturals, caldria pensar en altres necessitats culturals com la de temps -no ens estimuleu més, doneu-nos temps!- i la de paciència i dedicació mútua per a construir vincles fructífers i amb sentit. Aquí sí que seria fàcil identificar necessitats i carències, i des d’aquí potser podríem construir propostes polítiques i directament culturals interessants.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )