Skip to content

Carregant

The Missing Leech: deu anys anant pel món

Escrit el 21/05/2017 per Ferran Palau a la categoria Entrevistes a músics, Música i societat.
Tags:

A The Missing Leech se’l coneix com el cantautor antifolk de Sant Joan de Vilatorrada. O com aquell paio que sempre fa uns concerts desastrats, però ha anat de gira per mig món. O, simplement, com el Maurici, el Maurici Ribera. El Ferran Palau, membre d’Anímic i cantautor de mots precisos als seus antípodes estilístics, n’és un fan declarat. Per això li vam proposar que l’entrevistés. Ara que fa deu anys que va engegar aquest projecte de The Missing Leech, voliem que ens parles de les coses que ha vist anant de gira, de les aventures que ha viscut i, sobretot, de tot allò què ha aprés voltant per aquests móns.

La trobada es va concretar a casa del Ferran, a Collbató. El Maurici la coneix prou bé perquè allà hi va enregistrar el seu primer epè ‘This is the story of the other record’ (2009). Un got d’aigua de l’aixeta i s’hi van posar.

Leech1 (1)

Maurici: deu anys. Quin dia de 2007 se t’acut iniciar aquest projecte de The Missing Leech? El recordes?

L’any 99 vaig gravar unes cançons. Vaig fer una maqueta, la vaig donar als amics i me’n vaig oblidar. El dia que vaig decidir tot plegat va ser un 21 de febrer de 2007. Em vaig llevar, vaig tornar a escoltar aquelles cançons i vaig pensar que si ho mesclava i ho masteritzava potser ho podria salvar. Ho vaig penjar a internet i al cap d’uns mesos hi havia molts missatges al myspace.

Era l’època del myspace!

Sí. I no sé si els va fer gràcia que posés que era de Sant Joan de Vilatorrada o què, però vaig pensar: potser molt bé no ho faig, però m’he de quedar amb què hi ha gent que et diu que és algo… particular. A l’estiu vaig pujar una segona maqueta. Allà ja hi havia el ‘TV crusaders’. Eren cançons noves i la gent em va dir: ‘Millor!’. Al setembre vaig pensar: hauré de fer algun bolo. I ja no he parat.

On va ser aquest primer bolo?

Vaig fer un previ a la ràdio, al meu mateix programa (Trilogy Rock). Vaig pensar: si no et punxa ningú, fes-ho tu mateix. I a la setmana següent vaig tocar a la Comuna d’Art de Mataró, un lloc que malauradament ja no existeix.

Jo hi havia tocat allà. M’enrecordo.

Sí, feia poc que hi havieu tocat Anímic. Era una galeria d’art on també venien roba, discos… Jo vaig anar-hi de públic a un altre concert i allà algú va dir: ‘Ell també fa música!’. S’ho van escoltar i em van donar una data.

Quin és el teu mètode de composar?

Jo mai assajo. Per mi, l’assaig es el concert. Per tant, en aquests deu anys, agafar la guitarra ha significat posar-me a composar. Busco una roda d’acords i després una lletra que hi quedi bé. I la mateixa cançó em diu si ha de ser en un idioma o en un altre. I un cop la tinc, faig la maqueta ràpid: vaig a la ràdio i m’ho gravo. I si quan m’ho escolto veig que aquella lletra no té cap sentit, en faig una altra. El resultat ja és com sóc jo: esverat i fins i tot poc polit.

Em dona la sensació que la teva música està viva. Els músics, quan gravem una cançó, es queda allà. En canvi, tu les graves i sembla que només siguin un moment d’aquella cançó. Però el dia que la toquis potser no recordaras com l’havies gravat i la faras totalment diferent.

De vegades ho faig una mica espressament. Canvio la melodia de la tornada o si té tres estrofes i només em ve de gust fer dues en faig dues. Altres dies em ve de gust tocar una cançó i, com que no les assajo, recordo el que recordo.

I això fa que passin coses que no estem acostumats a veure als concerts.

Sí. La reacció no és bona amb tothom, però hi ha gent que ho valora molt.

Hi ha molts músics que el que reben és pràcticament indiferència.

Al llarg del temps he vist que la gent a qui li agrada Missing Leech ha acabat sent amiga meva. Em sento privilegiat perquè els vaig sumant com amics.

Això és molt teu.

També trobo gent que reacciona molt malament. Vaig tocar a Luxemburg al Nadal de 2008 a 2009 i em vaig trobar amb una gent tan fan que era perillosa.

Fenomen fan? D’agredir-te?

Sí. Un noi em va dir: ‘Saps el John Lennon? Veus aquesta navalla? M’agrada tant la teva música que la podria fer servir i et podria ajudar a convertir-te en el John Lennon’. Era gent que m’havia anat seguint pel myspace. La majoria eren normals, però n’hi havia quatre o cinc persones que eren molt agressives. Els de la sala em van haver d’acompanyar a l’hotel perquè era perillós.

No és la única vegada que has patit per la teva integritat, oi?

L’estiu passat em vaig trobar enmig d’un tiroteig a Sudàfrica. Ara ric, però… Hi havia un desmantellament d’uns traficants que portaven uns sacs de la construcció plens de droga. La policia em va dir: ‘Ells ja saben que no ets poli i nosaltres sabem que no ets del seu bàndol’. Em van cridar ‘ara! corre!’ i van començar a disparar amb la metralladora.

Però què hi feies allà?

És un poble que es diu Marlboro, com el tabac. Com que soc mestre d’anglès, de vegades quan vaig a tocar escric a escoles per veure com treballen. Vaig anar a visitar una escola que estava aprop de la ciutat on tocava després i em vaig trobar amb això. És el poble més conflictiu del món. Del món!

No ho sabies abans d’anar?

No.

Està bé mirar abans a google…

Sí. Després vaig fer una cerca més extensa i vaig trobar-ho. Hi ha 500 o 600 persones censades, però en realitat n’hi viuen deu o onze mil. La majoria és gent maca que està allà perquè no té recursos, però també hi ha moltes naus ocupades per màfies de les coses més dolentes que et puguis imaginar. I no parlo de drogues. Parlo de coses molt més greus. A l’escola no hi havia ni un nen amb totes les peces de roba. I tornant cap el tren em vaig trobar el tiroteig.

I el concert?

Muntar un concert a Sudàfrica és una odissea. Diem que aquí costa, però des que vaig anar allà no m’he queixat més. Vaig tenir la sort que dos segells que tindrien l’anomenada de B-Core o Bankrobber van muntar un showcase i jo era l’artista convidat. La gent no em venia a veur a mi, però jo sempre vaig tenir públic. I la gent de We Did This Records em va ajudar a buscar altres concerts.

O sigui, que tu arribes allà, toques i et comencen a sortir altres bolos?

No, no. Tot això ja ho tenia tancat, però de vegades sí passa que un cop allà surten coses. Per exemple, a San Francisco, al 2015, estava de gira i hi havia de tornar al cap de deu dies. Vaig anar a una llibreria i no sé com, parlant, va resultar que teniem amics en comú. Muntaven una festa i em van dir de tocar. No pagaven, però em va donar bona impressió i va ser el bolo d’on vaig treure més diners. Era una festa per donació i es va petar. Em van donar 300 dòlars.

Un amic em va explicar que estant de vacances et va veure tocar en un festival a Nova Iork. Un festival on vas ensopegar. Pot ser?

Sí! A l’Antifolk Festival. Tal com vaig pujar a l’escenari vaig caure. Hi havia un cable, vaig ensopegar i vaig caure enrere. Pam! Tothom es va quedar tallat. Però he tocat dos cops al Sidewalk Cafe i allà ja saps que, facis el què facis, no tindràs problema perquè probablement siguis dels més comercials que toquin aquella nit. És un lloc molt petit i tothom que hi va ja sap què va a veure. Aquell dia, després d’actuar em van dir que entre el públic hi havia l’Adam Green, la Regina Spektor i tot de gent de l’antifolk que després he anat coneixent.

Aquesta és una altra característica teva: els petits accidents. El dia que vas telonejar al Daniel Johnston a Bikini et pensaves que estaven posades les escales per baixar de l’escenari i vas caure daltabaix.

Ostres! Aquell dia era molt especial per a mi i va ser terrible. El dia abans em va caure la guitarra a terra i fins les proves de so no em vaig adonar que estava desquintada i va sonar fatal tot el concert. Hauria d’haver fet alguna cosa, però ja era massa tard per molestar ningú i era complicat que algú em portés una altra guitarra. La gent no m’ho va tenir en compte, però sonava molt malament.

Però a més, com a habitual dels concerts a la sala Bikini, sé que hi ha un racó on hi ha unes escales que pujen a l’escenari perquè sovint em poso allà com a públic perquè s’està molt tranquil. Justament aquell dia el concert estava sold out i les van treure perquè la gent estigués més ampla. I què va passar? Jo confiava que estaven les escales, vaig anar a baixar i patapam! Vaig tenir sort i la gent em va aguantar una mica, però així i tot vaig fer una estrabada. M’ho va mirar al metge i m’ho va embenar i vaig estar un parell de setmanes amb dolor.

Va, explica’m algun moment top d’aquests deu anys.

Al 2008 van haver dos moments molt xulos. El primer va ser tocar a la cloenda del Primavera Sound amb els Wave Pictures i el Kelley Stoltz. Era tocar al meu festival preferit i a la meva sala preferida, l’Apolo. Aquell mateix estiu vaig anar a tocar a Nova Zelanda. Jo hi anava de vacances, però va acabar sent una gira de setze concerts. Ha sigut la millor gira de totes.

Festival-d

Tu tens una relació especial amb Nova Zelanda.

Sempre m’ha agradat molt. M’agraden molt els artistes d’allà i no sé com vaig veure que els Low havien tocat allà. Vaig escriure als nois que els van muntar la gira. Em van dir que havien perdut molts diners perquè l’Alan Sparhawk havia tingut una crisi i va suspendre alguns concerts.

Ho recordo. La Louise (Sansom, cantant d’Anímic) els va escriure una carta per donar-los ànims.

Aquella petita agència em va ajudar a buscar concerts per la zona d’Auckland i la illa nord. Em deien: ‘T’he trobat un primer bolo. Et va bé obrir per en Chris Knox? I jo: ‘Si és un dels meus ídols!’. També vaig rebre un missatge dient: ‘He vist que toques a Dunedin. Em dic Robert Scott, vols tocar amb mi?’. I era el Robert Scott de The Clean i The Bats! Jo estava flipant! També vaig escriure a un músic anglès que estava vivint allà, Patrick Fitzgerald, i vam fer un bolo junts. A més, com que hi va molt poca gent a tocar allà, molts mitjans em feien entrevistes. Vaig sortir a la tele local; que, per cert, es diu TV3. Vaig tornar com en una bombolla. Llavors vaig tornar, vaig tocar a Terol i va ser un desastre.

Vas tornar a la realitat?

Pobres, em van tractar molt bé, però no va ser un bon bolo.

És increïble les coses que et passen. No crec que sigui casualitat. És una energia que desprens que fa que allà on siguis passin coses. Tens aquesta virtud de fer amics allà on toques. Em sembla que la música és una eina per socialitzar, conéixer gent, viatjar… És la teva excusa vital?

Sí, l’experiencia i conéixer tanta gent ha fet que Missing Leech duri deu anys. El top ha sigut Nova Zelanda, però Japó també va ser espectacular. Aquest cop va poder venir l’Elena, la meva parella. Quan vam arribar ens havien perdut les maletes, però una cosa en principi dolenta va jugar a favor nostre. Se’ns va apropar una gent amb càmeres i van començar a fer-nos preguntes. Jo anava amb pantalons curts, màniga curta i amb tan sols una bossa.

Veus? Ja està! Ja vas sortir a la tele!

Em van dir que eren de TV Tokio i que els havia agradat la nostra història. Ens van demanar si ens podien seguir durant dos dies. ‘Ho tindreu tot pagat!’, ens van dir. Van filmar el primer concert, que va estar molt bé, però va ser el pitjor de tota la gira. També vaig tocar en un festival que van muntar expressament perquè havia tret un single compartit amb unes noies d’allà, Girl President.

IMG_0431 (1)

Com vas contactar amb elles?

Les vaig descobrir a bandcamp, em van agradar molt i vaig pensar: aquestes seran amigues de Missing Leech. La cantant, la Hiroko, em va contestar l’endemà d’escriure-li fent karaoke sobre una cançó meva. Vaig pensar: ‘Joder, no es pot demanar més!’. Vam presentar l’split single al festival i gairebé es va exhaurir. Un festival caríssim, per cert: 60 euros. Allà tots els concerts són molt cars. I el merchandising. Aquella nit vaig fer 750 euros de merchandising. Mai havia venut tant! Hi ha coses que sembla que me les inventi, però han sigut així. També he de dir que no sempre m’han sortit els comptes.

Ja m’ho imagino.

A Argentina tothom era cosí d’algú. Vaig tocar a teatres i tots estaven plens, però ningú va pagar. Però, aviam, això de perdre-hi diners és segons com t’ho miris. Vaig pasar un mes a Argentina i vaig gastar 500 euros. Això no és perdre diners. Si et quedes aquí gastes més. Jo això ho veig com tourcation.

Què?

Tour i vacation. Hi ha gires on vaig purament a fer gira, com és per Europa. I si he perdut diners a Argentina, vaig per Europa o per Anglaterra i ho recupero.

Moure’t sol amb una guitarra és molt diferent a anar amb una banda.

Sí, sí. Parlant de bandes, a Nova Zelanda em venia gent i em deia: ‘Ens hem après les cançons que tens al myspace. Et podem fer de banda?’. Això, amb gent que havia conegut aquell dia a la prova de so! La majoria de cançons del primer disc (‘A set of dreams in lo-fi’, 2010) les vaig gravar amb gent que vaig conéixer així. L’endemà, abans d’agafar el tren o l’autobús per anar al següent bolo, gravavem una cançó. Quan anava a l’altra ciutat em deien: ‘Ja he parlat amb el meu cosí i et faran de banda allà’. I allà gravava una altra cançó.

Quan vas decidir aprofitar les vacances que tens com a professor per fer gires de concerts o aprofitar les gires per fer vacances?

A finals del 2007 estava fent bastants concerts i vaig pensar que segurament a tots els països hi devia haver algun lloc tipus Heliogàbal on poguessis anar a tocar. A partir d’aquí vaig dir: on vull anar de vacances, a Nova Zelanda? I vaig començar. Abans vaig voler fer una prova més aprop. Vaig anar a Anglaterra per Setmana Santa. Vaig marxar el mateix divendres sortint de l’escola i vaig tornar dimarts perquè era festiu local al poble on treballava llavors: Castellgalí. Vaig triar Anglaterra perquè jo ja hi anava a veure un concert dels Sonics. I em vaig muntar una gira assegurant-me que el dia dels Sonics el tindria lliure.

Com vas muntar la gira?

Fins el 2011 tot ho feia a través de myspace. A Europa faig el mateix que faria per tocar a Catalunya o a Espanya: escric a llocs i demano si m’hi deixen tocar. En canvi, a Islàndia em vaig trobar que consideren molt ofensiu que escriguis a una sala: sempre ho has de fer a través d’un agent, ell s’escolta el què fas i et posa en contacte amb grups amb els quals pots tenir una mínima afinitat. I són els grups locals els que busquen els bolos i després del què surt donen un petit percentatge a l’agent per fer el contacte. Tots els concerts van sortir súper bé, però vam suspendre el de Vyc perquè estava a punt d’esclatar el volcà.

Et passa de tot! Tirotejos amb traficants de drogues, volcans…

Un festival de Groenlàndia va veure que tocava a Islàndia i em va dir si volia anar. Pagaven el bitllet d’avió de Reykiavik a Kulusuk, anada i tornada, i l’hotel. El menjar i els extres me’ls havia de pagar jo. Tampoc pagaven per tocar, però et feien visites guiades gratuïtes. Hi vaig anar un dia abans per aprofitar l’hotel i les excursions, però la mala sort va ser que em van perdre les maletes un altre cop les maletes. Tornava a anar en màniga curta i pantalons curts, però allò era Groenlàndia i estavem a 40 graus sota zero. Tal com vaig arribar a l’aeroport una persona del festival em va dir: ‘Espera’t; torno en deu minuts’. I va tornar amb un traje tèrmic. El festival es va suspendre per culpa d’una tempesta de neu i al final vam tocar en una sala d’actes amb la gent que va poder arribar.

Almenys vaig aprofitar per fer les visites. Vaig pujar en un trineu tirat per gossos. No em feia massa gràcia perquè no saps fins a quin punt els gossos estan ben tractats. Un innuit em va portar a un lloc i de cop em diu: ‘Veus el poble?’. Jo no veia res; només gel. Llavors agafa un pal, fot dos cops en plan Gàndalf, cau el gel i darrera hi havia un poble abandonat. Jo estava flipant!

Parla’m dels llocs on has dormit en aquestes gires.

Moltes vegades dorms a casa del grup, del promotor o de l’amo del local. Les nits que tinc bolo sempre intento estar a casa d’algú o en un hotel o pensió, però a la gira de 2014 per França, Bèlgica i Alemanya vam fer molta ruta i si hi havia dos dies sense concerts dormiem amb sac de dormir al bosc. I aquests 40 o 50 euros te’ls estalviaves. També he dormit a albergs. A Austrália, Nova Zelanda i Japó fan descomptes als músics si demostres que tens concerts. Hi ha albergs de luxe, amb instal.lacions d’hotel de quatre estrelles i prestacions d’alberg. Amb el descompte estava en un allotjament increible pagant 14 euros.

Ah, i a les dues primeres gires per Anglaterra, demanava als albergs on m’allotjava si podia fer un concert. I així em pagava l’allotjament, l’esmorzar…

I tenies públic assegurat.

Correcte. No cobrava, però no pagava per dormir. A més, la gent donava uns quants pounds. Viatjant en companyies barates, en dos dies de tocar a l’alberg ja feia els 60 euros del bitllet. Si tocava en una sala o un pub, a les onze de la nit havia acabat i llavors anava corrent a l’alberg a tocar de dotze a una. Ara hi ha una llei que regula això i ho impedeix perquè si estas tocant en un hotel t’han de donar d’alta i de baixa, però els primers anys ho vaig fer i em va anar molt bé.

Una altra cosa que he fet a Anglaterra i Irlanda és apuntar-me a comedy shows. Alguns dies que no tinc concert, em preparo unes històries musicades.

I expliques coses com les que m’has explicat avui?

Sí, coses que són veritat, però amb una mica de música i més cachondeo. I he guanyat un parell de concursos! A Dublin em van donar 500 euros.

Has acabat dormint a casa de gent del públic?

Sí. Hi ha dues coses que no agraden massa als meus pares ni a l’Elena. Una és dormir a l’aeroport per estalviar diners i l’altra és aquesta. Al novembre de 2012 vaig anar al festival Antifolk de Liverpool amb una muda de recanvi i una pua. Havia pactat que algú em deixés una guitarra i no tenia allotjament. A mig concert vaig preguntar si algú del públic em podia allotjar i un home d’uns cinquanta i pico anys va aixecar la mà. Però, clar, tu no saps a casa de qui vas. Vaig preguntar a l’amo del local i em va dir que era de fiar, que treballava a Radio Liverpool i que generalment venia amb la seva dona, però que aquell dia havia vingut sol. Això de preguntar enmig del concert ho he fet altres vegades.

Jo, només de no saber on dormiré aquella nit ja m’entra angoixa.

Un dia a Ipswich, que està a una hora de Cambridge, em vaig adormir al jardí d’una iaia. Jo no bec alcohol ni prenc drogues, però aquell dia estava molt cansat, vaig seure un moment i em vaig quedar adormit. L’endemà al matí, una iaia em desperta i em diu: ‘Noi, vigila amb els eriçons!’. Quan em vaig adormir era fosc, però estava envoltat pels eriçons que hi havia al jardí. I em va dir: ‘Va, entra cap dins que et faré una mica d’esmorzar!’. Jo estava flipant en colors!

Però quines històries! Has expremut aquests deu anys al màxim!

I la gent sol respondre bé. Jo abans d’estudiar magisteri vaig fer turisme i vaig estar cinc anys al hotel de Montserrat. I com que he estat en el sector turístic i sé com vull que em tractin, sé tractar l’altra gent. I això també funciona molt.

Aquesta bondat que transmets és una altra característica teva que et torna, et rebota. Per això et van tant bé les coses quan voltes pel món.

Ho intento. Tornant de Sudàfrica, a Dubai, hi havia hagut un accident molt fort. No era un atac terrorista, però abans havien d’assegurar-se i per desgràcia un bomber va perdre la vida i va salvar la de la tripulació. L’aeroport va quedar col.lapsat. Jo anava sol i, després de deu hores sense anar al lavabo ni menjar i de no sé quantes hores sense dormir, em moria. La gent feia torns per estar a la cua i anar al lavabo, però jo anava sol, vaig acabar desmaiat i em van dur al servei mèdic. I vaig pensar: si he de tornar a fer la cua estaré aquí eternament.

Vaig veure un home molt ben vestit que portava una credencial en àrab. Vaig suposar que era de l’aeroport i vaig anar a explicar-li la situació. No ho vaig fer per quedar bé, em va sortir de dins, peró primer li vaig dir: ‘Perdoni que el molesti, sento la mort del seu company bomber però…’. I em va dir: ‘Para. Ets la primera persona en aquests dos dies que em diu això. Sóc tot orelles’. Li vaig explicar el què em passava, em va redireccionar l’avió i com que el meu vol no sortia fins l’endemà em va portar a la zona VIP on van els jeques àrabs. Quan vam entrar, tothom es va quadrar. Jo vaig pensar: aquest tio deu ser important. Va dir: ‘Aquest noi té pagat tot el què demani. Si vol menjar, l’hi poses. Si vol un whisky, l’hi poses’. ‘I a la nit et posaran un llit a la zona extravip’, em va dir a mi. Llavors em va ensenyar la notícia que havia sortit al diari i on sortia a ell. Era el president de l’aeroport i el vicepresident de tots els aeroports de la zona.

Una més!

Sí. Havia de resoldre la meva situació, però havia mort una persona. Va sortir bé. També ajuden els idiomes. Tinc facilitat pels idiomes i facilitat per la gent.

Quants idiomes parles a més de l’anglès, castellà i català?

Alemany i francès en sé menys, però si vaig a Alemanya o França m’obligo a parlar-los. El suec l’he perdut, però vaig estar sortint amb una noia sueca i em va ensenyar el suec bàsic. I també vaig estudiar occità, en la varietat d’aranès.

A França i a Canadà he cantat alguna cançó en francès, però com que no les he gravat en francès, tradueixo la lletra sobre la marcha. Sempre començo els concerts igual. Si estic a Alemanya, parlo en el seu idioma i dic: ‘Mireu, jo sóc de Barcelona. Podria parlar en anglès i ja m’entendrieu, però faré l’esforç de parlar en alemany i si algú no enten algo, que pregunti. I em podeu corregir’.

Un cop, a Kaiserlautern, vaig tocar una cançó sobre la igualtat de gènere i ho vaig explicar de manera que semblava el contrari del què volia dir. Algú va aixecar el braç i va dir: ‘Veient una miqueta per on està anant el concert, diria que ho has dit al revés. Oi que volies dir això?’. I jo: ‘Sí!’. I va fer: ‘Ufff!’ I tothom va aplaudir. I jo: ‘Mare meva! No voldria ofendre! Volia dir el contrari!’.

Reposant-a-Leipzig

Jo crec que tens molt clares les teves virtuds. I això fa que no tinguis cap complex a l’hora de mostrar-te davant de qualsevol tipus de públic. Per això cal una gran seguretat en tu mateix i d’això vas molt sobrat.

També m’agrada descobrir llocs nous. Ho valoro molt. Com descobrir gent nova. A Leipzig, el govern va veure que tenien tants però tants edificis en bones condicions però buits que van tenir una iniciativa: que els ocupés qui volgués, però que es comprometi a mantenir-lo arreglat i a donar-li us per a la comunitat. És una de les ciutats amb menys ocupació il.legal perquè permeten que ocupis legalment si et compromets a fer-hi coses. I vam tocar en un d’aquells llocs. Es deia LU 99. I va ser increible. Hi havia moltíssima gent, es va fer un caliu molt maco, ens van fer menjar d’aquest vegetarià. Una altra d’aquelles nits que dius: ‘Coi, què maco! Quan m’ho explicaven, des de casa jo no m’ho acabava d’imaginar, però si tanta gent que t’aprecia et diu que hi has d’anar hi vas.

En canvi, quan vaig tocar a la Balalaika de Frankfurt… És un local mític on la propietària tocava el piano i després hi havia l’actuació. Això, cada nit durant trenta anys. Només tancaven per Cap d’Any. Allà anava a fer la cerveseta i una jam després dels seus concerts gent com James Brown i Jimi Hendrix. Quan jo hi vaig anar, al 2008-2009, la dona ja estava malalta i se’n cuidava el seu fill.

El local estava ple, vaig començar a tocar i a la tercera cançó diu: ‘Para, para, para! M’has portat penya que consumeix cerveses i refrescos i això és un lloc de categoria on la gent ha de demanar còctels i cubates. I a més, fas una música que desprestigia el local’. Jo li vaig dir: ‘Que no et vas escoltar la meva música?’. I diu: ‘No! Dono per suposat que saps quina música es pot fer aquí!’.

Però, tot això t’ho deia en alemany? I tu el responies en alemany?

Sí, sí. Se l’entenia molt bé. Als alemanys quan s’emprenyen se’ls entén molt millor. Abans del concert al local estava sonant Kenny G i jo li vaig dir: ‘Ho respecto, però molt jazz no és Kenny G i posats a parlar de prestigi, tot i que Kenny G toca millor que jo, tampoc te’l salva’. La gent s’estava petant de riure.

I llavors em va tirar un sobre i em va dir: ‘Ja pots marxar’. La gent es va emprenyar molt i quan vaig anar cap el cotxe molts van sortir en massa a dir-me que estés tranquil, que el local havia perdut el prestigi per culpa del fill. En principi havia de dormir a casa seva, però vaig anar a un hotel de carretera. I estava tan emprenyat que no vaig obrir el sobre fins que vaig arribar al festival de Berlin. Quan el vaig obrir vaig veure que hi havia el què haviem pactat. És el bolo millor pagar de la meva vida. Em va donar 300 euros per tres cançons!

Tot això es mereix una pel.lícula. I seria com aquella del Tom Hanks.

‘La milla verde’?

No, home, no. La típica!

‘Forrest Gump’?

Exacte! Una vida increíble.

De tot això t’endus l’experiència i també aprens a tocar de peus a terra. Jo tinc la desgràcia que no toco massa bé la guitarra ni tinc molt bona veu, però tinc bona oïda i sóc conscient de les meves limitacions. I hi ha coses que per molt que m’esforci no podré millorar. Aviam, canto una mica millor que abans i si no toqués com un dretà, perquè sóc esquerrà, una mica millor sí que ho faria.

Jo també sóc esquerrà i toco amb la dreta.

Sempre he tingut problemes motrius. A l’escola treia excel.lent de tot, però era un patata en manualitats i educació física. Anava a unes classes extraescolars on m’ensenyaven a agafar les tisores i altres coses i que no em caiguèssin. Per tant, era conscient quan vaig agafar la guitarra que, si tenia aquests problemes, passaria el què em passaria. Però la vaig agafar perquè m’ho passava molt bé.

Jo no crec que això siguin limitacions; són característiques. I sospito que si volguèssis podries tocar molt millor. Però no t’hi poses.

Estic d’acord. Aquí m’has atrapat. Vaig fer uns anys de solfeig i de cant coral. I crec que amb el temps he anat millorant. Però sé que no podré arribar mai a ser Jeffrey Lewis o Donovan. Aquesta gent ho fa molt més bé, però jo tinc empenta. I com que escullo els llocs on vaig, la resposta sol ser bona. Però és important no flipar-te. Val, he anat a tocar a Japó. I la vivència ha estat molt bona. I què?

Jo crec que la maduresa d’un músic comença quan t’adones que no arribaras enlloc i que la música és un camí que es va transformant. De vegades et va bé, de vegades no va tant bé, de vegades va mitjanament bé…

Però t’has de mantenir i tu t’has mantingut durant deu anys.

Mira, el dia del meu primer concert com a Missing Leech es va morir la iaia Montserrat. Tots els avis van viure a casa meva. I la iaia Montserrat sempre em deia: ‘Recorda el què et deia l’avi: facis el què facis et criticaran, però llavors què has de fer, quedar-te a casa sense fer res?’. A casa sempre m’empenyien: ‘Ànims! Endavant!’. I, es clar, a mi tot això m’ha ajudat molt.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Red P says

    M’ha encantat, tendra i divertida a parts iguals



Pots escriure HTML senzill

Trackback?

*



Últims comentaris

  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...
  • Consuelo: Unas sábanas limpias donde recostarte después de la novena caída y el décimo levantamiento. Una habitación...
  • Red P: M’ha encantat, tendra i divertida a parts iguals
  • Joan Gener: Un fil a explorar és aquesta tensió que suposa lo universal i lo situat. Desplaçar el dret d’accés...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )