Skip to content


Cli cli cli (parlar en nom de l’altre)

Escrit el 28/12/2017 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

L’altre dia, amb el recompte de vots ja fet i el cinturó industrial en mans de Ciutadans, després de llegir alguns comentaris a xarxes i diaris, vaig escriure aquest post:

“Ep, correu molt, us escolto i em fa l’efecte que parleu des de la cadena de muntatge o des d’una caixa registradora del Mercadona… us recordo que artistes, gestors culturals, promotors de concerts, professors universitaris, dissenyadors, metges i advocats, arquitectes, músics, funcionaris públics, periodistes, bibliotecaris, directors de museu, directors de cinema, publicistes… i una llarga llista, no sou classe obrera. Potser Ciutadans s’ha emportat el cinturó industrial, perquè la classe obrera “real” està fins als ous que tota una sèrie de gent que no és classe obrera tracti d’alliçonar-los explicant-los què vol dir ser classe obrera, com qui educa al bon salvatge. Podeu o podem ser d’esquerres, però la vostra/nostra professió us/ens situa a l’altra costat del taulell, O s’assumeix i es construeix un discurs d’esquerres que assumeixi aquest desclassament o continuarem lamentant-nos com pastorets per la manca de consciència de classe dels obrers mentre ens fotem unes gambes i ens clavem un Hendricks amb tònica”.

O s’assumeix i es construeix un discurs d’esquerres que assumeixi aquest desclassament o continuarem lamentant-nos com pastorets per la manca de consciència de classe dels obrers

Molta gent va enriquir l’exabrupte amb comentaris enriquidors. Van aparèixer referències bibliogràfiques molt interessants; com el llibre que em va recomanar l’Amanda Cuesta, La clase obrera no va al paraíso (Crónica de una desaparición forzada) de Ricardo Romero (Nega) i Arantxa Tirado. Jo vaig recordar-li aquell extraordinari poema de Pasolini, ¡¡El PCI para los jóvenes!!, on l’autor detecta amb una lucidesa brutal la perversa inversió en un conflicte de classe que ja als setanta no es podia explicar en termes vuitcentistes.

El Lluís Ortega em va assenyalar que el fenomen Arrimadas i el fenomen Puigdemont, li feien pensar en el fenomen Trump, que és, sobretot, això ja ho dic jo, el fracàs de Hillary Clinton. És a dir, allò que passa quan les classes més castigades pel nou ordre econòmic deixen de confiar en el vot, suposadament, progressista que hauria de defensar-les. És obvi que l’èxit de Ciutadans hauria de fer reflexionar a les esquerres catalanes. Pel que he llegit fins el moment, no sembla el cas. Uns, la CUP, nomes semblen valorar l’èxit que suposa una majoria d’escons independentistes, com si 1.102.099 de vots a Ciutadans, des de les seves premisses (independència i esquerres), no fos un problema amb o sense República; com si els 45.572 vots de Ciutadans a l’Hospitalet o els 21.799 a Santa Coloma, no fossin “poble”. Els altres, els Comuns, comenten els resultats, com si no hi hagués hagut un 155, un candidat entre reixes i l’altre refugiat a Brussel·les, com si els 2.063.361 vots independentistes provinguessin tots d’éssers insensibles a la justícia social.

Més enllà de la complicada conjuntura d’aquestes eleccions, convocades a la força pel Partido Popular, convé no oblidar-ho, és fàcil detectar un decalatge entre el tradicional discurs d’esquerres i les classes a les que suposadament defensa.

és fàcil detectar un decalatge entre el tradicional discurs d’esquerres i les classes a les que suposadament defensa

Alguns comparen l’estratègia de Ciutadans amb la del feixisme. Alguna cosa en comú tenen: apel·lar a l’orgull ferit d’un votant que se sent menystingut; recórrer a consignes elementals que constitueixen un subjecte polític des del menyspreu a l’altre; desacreditar tota expressió política que destil·li cultura, com si la cultura no fos allò que permet establir un marc comú, sinó una andròmina decadent només útil per enganyar als pobres, Entartete Kunst, en definitiva.

No ho sé… no m’acaba de convèncer la idea d’una classe treballadora inert, sense forma, i que només esdevé significant quan un discurs aliè aterra des de dalt, per activar-la políticament. Com si els treballadors fossin intrínsecament idiotes. Pels que creiem en la cultura com a vertebradora social, s’ha de reconèixer que les institucions locals fa temps que han perdut peu. A tots nivells, abunden els exemples. Penso, per exemple, en el crític musical que després de 20 anys fent ressenyes celebradores d’emocore esdevé ara paladí del reguetón, com si el públic del reguetón necessités la seva aprovació (elitisme altra vegada); em recorda aquells pares enrollats que embotits dins dels texans de pinces et deien “col·lega” per fer veure que eren com tu. Penso també en els complicats malabarismes de les sèries de TV3 per construir un slang quinqui on no aparegui una sola paraula en castellà (la Maribel de la Riera, carregosa com ella sola, és un cas digne d’estudi).

no podem continuar dividint el conflicte des d’una categoria laboral (obrer) que perd el sentit en un món que ja no és (només) industrial

En tot cas, la principal diferència entre el Rivera d’ara i el Rivera dels anys 20, és que tot i estar promoguts pel mateix capital no es nodreixen del mateix substrat social. En la línia de respostes al meu post, el Roger Segui Sanroque discrepava iradament. Posava en dubte que un dissenyador gràfic que “cobra un sou de merda i té unes condicions laborals de merda” no fos classe obrera. En certa manera m’acusava d’haver caigut a la trampa, de negar la lluita de classes. Probablement, el meu exabrupte no havia estat clar. Des del meu punt de vista, negar l’existència d’una “classe obrera” no significa negar l’existència de la creixent injustícia social, alimentada pel globalitarisme, i encara menys negar la lluita de classes.

Tant sols alertar que cal renovar el lèxic. És un fet: la classe obrera tal com s’ha entès històricament ha desaparegut. Al capdavall, el terme classe obrera respon a una terminologia que sistematitza el conflicte de classe des de la posició productiva. Un dissenyador treballa amb les mans, però això no el converteix en un treballador manual. Desaparició de classe obrera no és desaparició de classe treballadora ni de classe explotada. Senzillament, no podem continuar dividint el conflicte des d’una categoria laboral (obrer) que perd el sentit en un món que ja no és (només) industrial. Al capdavall, la paraula obrer no apel·la a un nivell de renda, sinó a una posició dins la cadena productiva. La d’aquell artesà a qui el taylorisme ha desproveït del secret de la seva feina per convertir-lo en una peça reemplaçable dins la cadena productiva. Obrer era aquell a qui l’estat (en el seu sentit més ampli) havia desproveït de coneixement i per això calia que vingués l’intel·lectual samarità a il·lustrar-lo i establir les bases de les seves reivindicacions polítiques. I va funcionar durant un temps. Drets laborals, sindicació, seguretat social…

hi ha el miratge petit burgès d’artistes sense feina pretenent-nos obrers pel fet de no tenir feina. Allà on diré artista, bé podria dir intel·lectual, arquitecte, dissenyador…

Però més enllà del debat terminològic, hi ha el miratge petit burgès d’artistes sense feina pretenent-nos obrers pel fet de no tenir feina. Allà on diré artista, bé podria dir intel·lectual, arquitecte, dissenyador… professionals amb un suposat grau de cultura i disposats a deixar-se vexar en nom d’un futur promès en el que puguin desenvolupar la seva tasca creativa… créixer com a autors, diríem. L’artista confecciona sentit a través de la forma, sigui qüestionant o sigui alliçonant. I un artista, sempre, està a sou d’un discurs, fins i tot quan no ho sap. En la majoria dels casos, el discurs que el sosté és el del mercat, que tracta de fer invisible tot conflicte, reduint el debat a un pacte ideal entre productor-comprador com a màxima expressió de llibertat. Com si l’acte de compra i venda es reduís a una qüestió de lliure albir. Però aquest discurs també ve sostingut per l’estat que, per començar, li atorga un títol. L’artista controla la forma, però molt poques vegades el canal per on aquesta s’expressa. I el canal és discurs.

Tinc la sensació que les esquerres que s’han deixat pispar el vot per Ciutadans estan liderades per artistes. I que potser hauríem de ser conscients que tot allò que els artistes fem en nom de la cultura del poble, al poble no li interessa; entre d’altres coses perquè el poble va morir d’inanició a la guerra del 14 i ja no hi és. I perquè per algú que descarrega caixes al Mercadona a les sis del matí, quan li ve un artista que exposa al Reina Sofia pretenent formar part del mateix, el que deu sentir, en el millor dels casos, és vergonya aliena (ho he vist).

I sí, quan el discurs d’esquerres, no troba ressò més enllà del club social, tenim un problema.

Treballar en una cadena de muntatge o a la caixa d’un súper només té un sentit: la supervivència. Se suporta l’explotació per què no hi ha opció. L’artista maltractat, com el becari maltractat, com el professor associat maltractat, el dissenyador gràfic maltractat o l’arquitecte maltractat, aguanta perquè encara té esperança. Confia en què allò que li agrada fer, algun dia també serà allò que el mantindrà.

Crec que aquest és el secret de la trampa de la que parlava el Roger Segui Sanroque, jugar amb l’ambició de cadascun de nosaltres. Com a l’estafa de l’estampeta, la cobdícia de la víctima és la peça fonamental per a què l’engany resulti. I aquesta possibilitat d’ascens professional (viure del que t’agrada) introdueix un important factor diferencial respecte aquell que no pot projectar-se en la feina que fa.

Podem reconfortar-nos pensant que els treballador que voten Ciutadans són illetrats idiotes, com els que van votar Trump. Però també podem qüestionar la nostra relació amb la realitat i, sobretot, no caure en la petulància de sentir-nos obrers quan aquest estat que ahir ens finançava, avui ens devalua. Les esquerres han esdevingut el refugi simbòlic d’una classe mitja empobrida. El primer senyal va ser el Maig francès. Una botigueta que va fer figa quan els obrers de la Renault van dir que prou. I sí, quan el discurs d’esquerres, no troba ressò més enllà del club social, tenim un problema. Es deixa via lliure a les ràtzies d’un capitalisme global que, per molt que estigui condemnat esnifar-se a si mateix, abans haurà acabat amb tots nosaltres.

Un epíleg:

Arriba dijous vespre i l’artista conscienciat, se’n va a un concert experimental al CaixaForum que parla de les contradiccions del món contemporani; abans del show algun quadre mig de l’administració obre la sessió amb quatre frases enginyoses sobre la cultura del poble; cedeix la paraula al portaveu d’un col·lectiu d’arquitectes, que cobren honoraris d’arquitecte, no d’obrer, per a que expliqui les meravelles del sistema participatiu en la confecció d’un espai públic sorgit de la voluntat del poble. Es passen unes diapos on veiem nens ben alimentats i vestits al Petit Bateau, fent tallers populars. La platea somriu complaguda. Som la hòstia. Netegem la consciència mentre fem repicar els glaçons contra les parets del vas de vidre, cli cli cli.

I després va, i el poble, aquell carallot sense consciència social que es vesteix al Bershka, vota Arrimades.


4 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Álvaro says

    Marsé no escribió “Últimas tardes con Teresa” para vosotros, la escribió para nosotros. Seguís manteniendo el debate en los mismos términos paternalistas. Me pregunto a veces si los pequeñoburgueses catalanistas sois una realidad geológica…

  2. carme rodriguez says

    Molt be, Ramón, molt interessant la revisió del concepte obrer, l’extensió del terme vers la precarització laboral i l’obligació d’acollida que caldria demanar a les esquerres. L’epíleg és magnífic, i en aquesta línia és d’obligada visió “The Square” al cinema, som la hòstia invisibilitzant amb arguments burgo-culturals les nostres consciències. Reaccionem ja, que anem tard.

  3. Masnel Gris says

    Molt necessari. Gràcies, necessitava un article com aquest. Em qüestiono molts dies coses com aquesta, com a músic ja-no professional i com a mestre d’Educació Artística en una escola pública de Primària amb gent “emigrada” de l’extrarradi al Baix Penedès. Flipo amb l”ascens del feixisme-neonazisme sociològic a El Vendrell i rodalia, però flipo més encara amb les traïcions (i no només econòmiques) de les “esquerres”.

  4. Montserrat Iniesta says

    T’aplaudeixo amb les orelles, Ramon. Confio en una nova generació que comença a imaginar com fer cultura més enllà del “sector” cultural.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )