Skip to content


On (no) passen les coses

Escrit el 29/12/2017 per Gemma Garcia Fàbrega a la categoria Intervencions al Fòrum, Vídeos.
Tags:

Intervenció de Gemma Garcia Fàbrega al 16è Fòrum Indigestió

“Adoctrinamiento”, “asedio”, “acoso”, “pensamiento único”. Em costa empassar. “Totalitarismo”, “división”, “apartheid”, “odio”. M’ennuego.

Aquests termes s’han instaurant en molts dels grans diaris, emissores de ràdio i televisions de l’Estat espanyol. El relat és ferotge, totalitzador, uniformitzador, inquisitorial i deshumanitzador. Té una missió: esclafar el model educatiu català, amb la immersió com a màxim botí. Aquella que van batallar les famílies arribades a Santa Coloma des d’Andalusia. Intervenir els mitjans públics catalans, dissenyats per consens -però ben controlats molts anys- aquell 1983, al Parlament de Catalunya.

Però sobretot, generar-nos quilòmetres de distància -sense fronteres aparents-. No només amb aquells que viuen a Madrid, Sevilla, Oviedo o Pontevedra, sinó amb molts veïns i veïnes que miren Tele5, Antena3 i llegeixen, ja no La Razón, sinó El País. També és clau preguntar-se per què no miren la televisió pública catalana, i seguidament, fer la sana i revolucionària autocrítica.

El darrer acte periodístic deshumanitzador etziba des de Prisa que “El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas”. Quant d’odi pot arribar a contenir la paraula “odi” en un titular? Quant odi és capaç de generar la paraula odi en un, dos, tres, quatre o cent titulars? El relat al servei del poder espanta. Un periodisme que mai ha deixat de formar part del sistema, en comptes de vigilar-lo, és un perill públic.

En un context complex, el periodisme no pot donar explicacions simplistes. Davant d’un conflicte polític, els periodistes no poden declarar la guerra i autoimposar-se la meta de guanyar. Ara, bona part ha pujat al ring i boxeja, com si fos la seva batalla, a vida o mort. Són peixos nadant en les aigües brutes del queda del règim del 78. Es juguen la seva supervivència i tanquen files, amb un relat sense matisos i polaritzador.

Bombardegen els nostres cossos, que avui ja són massacres televisades, com deia Rafeef Ziadah. Ens bombardeja El País, propietat d’uns fons d’inversió, de la família Polanco, Telefónica, un grup de transport mexicà i un holding catarí. El Mundo d’Unidad Editorial, en mans del major conglomerat de mitjans italians. O Cuatro i Telecinco, de Mediaset, en mans de l’exprimer ministre italià Silvio Berlusconi. L’univers mediàtic connectat amb l’Ibex35. I l’Ibex35 recreant el seu univers a cada casa.

Sàviament i en síntesi, Evaristo Páramos de La Polla Records recorda que “ocurrió una vez hace mucho tiempo (en el país de Nuncajamás). El fascismo se comió la libertad y tras cuarenta años de digestión cagó esta democracia”.

El pànic m’assetja quan en “esta democracia cagada”, on els mitjans de comunicació també donen coces per salvar el règim, ressona la frase de Goebbels: “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”, “una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat”.

Així doncs, hauran repetit tantes vegades ja que les escoles catalanes adoctrinen, que una part de la societat s’imagina una aula amb mantres independentistes, nens castigats amb orelles de burro per parlar en castellà i hores de pati dibuixant els Països Catalans? Ens preguntarem aleshores, què va passar-li a Albert Rivera, doncs, que és fill de l’escola pública catalana?

On succeeixen les coses? Allà on vivim o al lloc on s’expliquen?

Maria Aurèlia Capmany dilucidava que el símptoma més clar de l’exercici de la llibertat és precisament, no haver de mentir. Així doncs, potser, des d’alguns projectes som més lliures.

El periodisme que visc, que construeixo i que estimo s’aproxima allà on vivim per explicar-se. Es col·loca als llocs on passen les coses, en un punt escollit. Se les mira des d’un angle determinat. Escull un prisma per contribuir a transformar un sistema inhumà i deshumanitzador. El que protegeix l’Ibex 35 i abandona les persones, el que respon als conflictes polítics amb la repressió policial i judicial, i no para de prohibir i negar. Prohibir i negar.

El periodisme que entenc pren partit, sí, però conservant el rigor. I no se n’amaga, per això no menteix. Ho diu i ho fa, o almenys ho intenta. I darrere els titulars, no hi ha un grup accionista, sinó una cooperativa de subscriptores. I darrere les signatures, no hi ha un director sinó centenars de col·laboradores en funcionament assembleari. I darrere un conflicte, arrela una comissió de cures que s’autogestiona.

Com es podria fer periodisme transformador sense capgirar-nos ens formes, vincles, processos i objectius? O, d’una altra manera, quanta transformació pot generar-se davant d’unes rutines jeràrquiques i dependents del règim del 78?

On succeeixen les coses? Allà on vivim o al lloc on s’expliquen?

Succeeixen allà on vivim. Ens les intenten canviar des del lloc on s’expliquen. I nosaltres les tornem a explicar vivint-les.

Intervenció de Gemma Garcia al Fòrum Indigestió.
Foto: Carles Llàcer.

Vídeo del Fòrum sencer:

En aquesta entrada pots enllaçar a altres textos i intervencions al fòrum:

11 de Desembre. 16è Fòrum Indigestió


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...
  • Ángel Suso Calvo.: Aupahí. La estamos ensayando para incluirla en nuestro repertorio. Ya están “paseo con la...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )