Skip to content


Selfie royal

Escrit el 09/04/2018 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

El rei és el cap i el poble dels tres ordres són els membres, i tots plegats fan el cos polític i místic, del qual el vincle i la unió és indivisible i inseparable, i cap part no pot sofrir un mal sense que la resta se’n ressenti i sofreixi dolor.

Guy de Coquille (1523-1603), procurador general del ducat de Nevers

Cal que considerem el bé dels nostres subjectes encara més que el nostre propi, ja que nosaltres som el cap d’un cos, del qual ells en són els membres.

Lluís XIV, Instruccions per al Delfí de França,1671

A l’antic règim el càstig per aquells que havien atemptat contra la vida del rei era l’esquarterament. És ja cèlebre l’obertura del Surveiller et Punir de Michael Foucault on assistim a l’esquarterament de Robert François Damiens, l’home que va apunyalar a Lluís XV. En la mesura que el rei era la nació, atemptar contra el seu cos físic era atemptar contra tots i cadascún dels seus subjectes. El càstig tenia certa lògica. Calia desconjuntar el cos del regicida, de la mateixa manera que ell havia tractat de desconjuntar el cos místic del rei, és a dir, la nació.

El que no se sap, no he trobat cap referència, és que passava amb aquells reis que tenien tendència a l’autolesió. Reis que de forma deliberada, per malícia o per malaltia, mortificaven el seu cos amb flagells, ganivets o flames.

Tot això del cos reial i nosaltres com a membres d’aquest cos, m’ha vingut al cap veient l’apassionant retrat audiovisual que no fa gaire va inundar les xarxes, Felipe VI, un rey, un padre.

Al marge de la seva vàlua com a persona, ara mateix no estic parlant del cos físic, Felipe VI passarà a la història com el rei més desafortunat d’Espanya; més desafortunat, fins i tot, que reis com l’hechizado, l’últim Àustria. Repeteixo, no és un problema de vàlua; és un problema d’adequació històrica. A qui se li acudiria convidar un quiromàntic a un congrés de neurologia? O confiar l’extirpació del seu apèndix a algú que diagnostica a través del De Humani Corporis Fabrica de Vesalius? La medicina d’avui (més efectiva, tot sigui dit) no té gaire a veure amb les teories mèdiques del XVI, i en aquest sentit, és comprensible que una institució fonamentada en preceptes anteriors a la revolució científica, no s’acabi d’aclarir amb els membres del seu cos.

En certa forma, la casa reial n’és conscient i d’aquí el docudrama que fa no gaire va inundar totes les xarxes. El motiu oficial de Felipe VI, un rey, un padre, era aprofitar la celebració dels cinquanta anys del monarca per apropar la seva figura al poble. Reconjuntar els membres, podríem dir. El resultat, com tothom sap, va ser més aviat el contrari, i el document es va convertir en motiu de tot tipus de broma.

Particularment m’interessen tres escenes i molt. La del cotxe, la de la feina, la del dinar.

GG Le Roy gouverne par lui même 1661

Tota la familia dins del cotxe. Condueix el monarca. El sentit és obvi, el rei com a timoner de la nació. Le Brun pinta així al rei a la Galeria dels Miralls. En realitat es tracta d’una escena molt Chabrol, mestre en retratar la vacuïtat ensopida dels burgesos de províncies, La femme infidele, Le Boucher. Els arbres pelats, sense fulles; la prosòdia monocromàtica de les veus desproveïdes d’afectes; la tonalitat blau plom que impregna rostres i roba… tot anuncia la història d’una extinció. Ningú es diverteix aquí dins. La tensió és palpable. No posem nerviós al timoner. No el contradieu. Podria perdre els nervis i fer xocar automòbil contra un d’aquests arbres negres que hi ha plantats als marges. És l’antiimatge de la família Ulises. Desproveïda de vida real, però no reial, és, es vulgui o no, una representació funerària. De fet, algunes escultures funeràries del segle XVI on el matrimoni reial apareix estirat, i mort, dins d’una estructura arquitectònica, sempre m’havien fet pensar en morts dins de cotxes. Una anticipació del segle XVI als accidents que Warhol serigrafia a principis dels seixanta.

Esq: Tombeau Louis XII et Anne de Bretagne. Dreta: Red Car Crash, WARHOL 1962-63

La segona escena és menys interessant, potser és massa òbvia, ja que es tracta d’un homenatge explícit a l’estructura familiar patriarcal, amb algun desafortunat comentari de gènere. Mare i nenes visitant al pare a la feina. El rei, maquillat per aparèixer per pantalla, una de les filles li diu que així pintat sembla una nena. No sap qui és el baró de Charlus ni Boy George; no passa res, és massa jove. La Casa Reial ens ensenya les costures de l’aparell de representació. No el rei en pantalla, sinó allò que veritablement passa a l’altra banda de la pantalla. Apropar-nos. Veure en primera línia de foc la vessant humana. Participar com a membres del seu cos en la CONSTRUCCIÓ DEL SEU RELAT PROFESSIONAL.

RIGAUD, Lluís XIV vestit de rei, 1701

El recurs no és nou. Els pintors barrocs van ser uns mestres fent-nos creure que ens mostraven aquella realitat que hi ha a l’altra banda de la pantalla i a la qual l’espectador no hi tenia accés. És cèlebre el retrat que Hyacinthe Rigaud fa de Lluis XIV l’any 1701. El títol ja ho diu tot: Lluís XIV vestit de rei. La paraula vestit és la clau. No és el retrat d’un rei. És el retrat d’algú vestit de rei. Fixeu-vos: el fons de la cortina no ocupa tot el quadre, ens deixa veure el fons real: se’ns fa saber que és una escenografia. O la tarima sobre la qual es col·loca el rei, que també se’ns mostra en els seus límits. Assistim al muntatge de l’escena. No se’ns tracta d’idiotes. Com si en lloc de la portada del Sgt Peppers dels Beatles, Peter Blake hagués optat per publicar una fotografia del muntatge de la portada del Sgt Peppers. Veure l’escena des de la distància que ens permet abastar l’engany. Un Making-of.

Making Of de Sgt Peppers.

I després, i és clar, està la disposició corporal: com agafa el ceptre, com s’arremanga la capa… tot tracta d’explicar-nos, no un rei, sinó el representar en sí. No un rei, sinó un home vestit de rei. Al docudrama dels cinquanta anys, Felipe VI, un rey, un padre, la cosa no és tan sofisticada. Un home maquillat per sortir per pantalla, sortint per pantalla, no dóna gaire joc, no es percep ja que, finalment, només el podem veure per la pantalla. De fet, sabem que està maquillat perquè la seva filla li diu que sembla una nena.

La tercera escena és, amb diferència, la millor: Le Grand Déjeuner. Els actors semblen dirigits per Robert Bresson. Sorgits de Lancelot du Lac. El distanciament actoral respecte els personatges que interpreten és radical. És una posada en escena amb clares referències a un món anterior a la construcció romàntica d’un jo afectat. Fins i tot anterior al subjecte cartesià: cap passió travessa ni sacseja els seus cossos. Reciten inescrutablement, com víctimes condemnades, una domesticitat burgesa absolutament inversemblant. Estàtues feudals, hieràtiques i opaques, inanimades, tracten de fer veure, sense èxit, que estan vives. L’atrezzo, això sí, és impecable. Les pintures de Miró, els lambris de fusta, les cortines, el predomini ocre i beix, res evita situar-nos en un espai-temps arcaic, etern. Una malèvola mescla entre el Matrimoni Arnolfini i els Daft Punk fase robot. D’altra banda, res més semblant a un cavaller dins l’armadura que un robot sense afectes.

L’escena té un moment especialment sublim: el monarca interpretant-se a si mateix. En un joc purament barroc, fa meta-representació, exercici de ficció auto-referencial, s’adreça a la seva filla i diu:

Eso es complicado. Transmitir las emociones ahí, en el escenario… imagínate los actores, como lo tienen que hacer siempre.

Just en aquest moment, just quan diu això, les tres actrius que fan de si mateixes, de familia reial, deixen d’actuar. Un núvol passa pels ulls de la reina. I una de les nenes mastega amb la mirada perduda.

Magistral. Gairebé a l’alçada de Las Meninas: Representar el monòleg interior d’un jo-robot sobre la seva pròpia substància ficticia. Descodificació oberta del SIMULACRE. L’Impromptus de Molière versió 3.0.

Crec fermament, que la idea era que ningú envegés el rei; que ningú volgués ser rei, viure una intimitat com aquesta; asfixiant, avorrida, plana, petita, de director de sucursal en excedència, mortalment ordenada, sense cap imprevist, sense ni un sol imprevist. Els actors no interactuen. Podríem filmar l’escena quatre vegades, amb un sol dels quatres personatges cada vegada, un a un, parlant sol, dient el mateix que diu quan està envoltat dels altres tres figurants… l’escena funcionaria igual. És una obra mestra. És de fet, no se m’acut cap més explicació, un manifest republicà.

Al capdavall, res més oposat al concepte aristocràtic CASA (Casa Real, Casa Vendôme, Casa de Alba) que el concepte burgès FAMILIA. Norbert Elias ho explica de meravella en el ja clàssic, La Sociedad Cortesana. La representació de la família burgesa es construeix sobre els afectes, la pietat filial, la caritat, l’amor conjugal. La Casas aristocràtica és una aliança de llinatges, es construeix sobre l’heràldica. L’amor, si hi és, cadascú se’l busca pel seu cantó i s’acostuma a anomenar pel seu nom real: sexe. Un cop assegurada la descendència, res obliga als conjugues a dormir junts ni a prodigar-se efecte. Distància i respecte. Tot allò que avui la gent recrimina a la corona forma part de l’ethos profund del pensament feudal: la caça, la violència, les galanteries, el sexe amb o sense consentiment. La razzia. És un menú tancat i, com passa amb els pessebres i les nadalenques, modernitzar-ho encara fa més evident el seu anacronisme.

Quan el rei decideix explicar-se a si mateix com a burgès, home de família, pare de dues nenes i no pare literal de la nació com sí ho era Henri II o Felipe IV, quan Felipe VI decideix presentar-se com a Felipe, home domèstic i no com a príncep palatí, està renunciant a tot allò que explica o justifica el seus privilegis i el seu sou, està renunciant a ser l’amo dels seus membres (nosaltres). I tant se val si com a actor no és capaç de transmetre cap afecte (un altre atribut clàssic dels sobirans era no mostrar afectes, ser amos de la seva expressió). Tant se val que no sigui capaç de transmetre afectes perquè en el món audiovisual és el muntador qui dóna significat a les figures. I aquí, s’ens assegura que són com nosaltres, que no mereixen un tracte especial ni un càrrec, sigui per designi diví o per herència franquista.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Cristina Arman says

    Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan encertat arribar a Chabrol!Des del moment que van anomenar “campechano” al seu pare van perdre els papers.
    He recordat això: un vídeo que simulava la posada en escena de les meninas. El van passar al museu Picasso durant una exposició sobre diferents visions del quadre de Velazquez. Era deliciós, i no l’he pogut trobar.
    Enhorabona!



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Adriana de la Osa: Un texto precioso, Marta. Emocionante e inspirador. ¡Me ha chiflado! Gracias, gracias, gracias....
  • Cristina Arman: Molt bo! Quina extraordinària reflexió. Con m’agrada el quadre de Rigaud. Quin deliri tan...
  • elena: Gracias, Urbana. Qué gusto tener lectoras así! :)))))
  • Urbana Rodriguez: Que verdad mas grande Elena!! Pero dicha con mucha elocuencia como ya es sabido en ti, cada vez que...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies

fesnos_indies

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )