Skip to content

Carregant

Article Revista Perifèrica

INDIGESTIÓ: BUSCANT UNA ALTRA MANERA DE PENSAR LA MÚSICA.

(Article publicat a la revista Periférica)

Indigestió és una organització dedicada al suport i la dinamització de la cultura musical tenint en compte allò que és local i proper com a punt de partença. No es tracta de dinamització quantitativa sinó qualitativa. El nostre objectiu no és que hi hagi més artistes, major consum d’enregistraments i concerts, més sales, o que la gent pugui recitar de memòria una llista més llarga de músics. De fet, en ocasions ens preguntem si el discurs del decreixement econòmic, que ens resulta interessant, hauria de ser aplicat també a la cultura. Parlem de cultura musical amb una altra mesura. El que sí pretenem és que hi hagi més artistes amb capacitat de commoure, programacions de concerts i música enregistrada suggeridors i amb capacitat per transformar-nos, i una sensibilitat per escoltar música més acord amb una societat lliure.

El mercat no pot ser l’organitzador de tota la nostra cultura. Les necessitats del seu engranatge no sempre són benèfiques. Necessita convertir en tangible el que és intangible, la seva pressa i voracitat és converteixen en costum, i tanquen portes i limiten camins per la cultura. D’altra banda, l’estat, si més no, aquesta és la nostra visió, no compensa aquesta situació. La seva submissió al mercat, combinada amb el seu afany per usar la cultura en benefici de les seves necessitats ornamentals i legitimadores, llastren el paper que podria fer amb un altre plantejament més utòpic.

Per això pensem que són necessàries organitzacions com la nostra, com menys dependents del mercat millor, que atenguin a les possibilitats de creixement cultural, amb coneixement del que és universal però partint de dinàmiques socials properes i palpables, per no perdre’ns en el consens amorf, tractant d’exercir un paper crític quan sigui necessari, i intentant preservar el rol de la cultura i el seu desenvolupament.

La persecució d’aquest objectiu s’ha concretat de diverses maneres des que vam començar, fa 15 anys. En l’actualitat ho fem combinant propostes de reflexió, comunicació i suport a la creació. Reflexió, mitjançant trobades a tertúlies, un fòrum, i grups de treball; comunicació, editant la revista Nativa i els llibres “Idees per la música”; i suport a la creació, a través de trobades musicals i concerts que agrupem sota el nom d’Hipersons. Creiem que treballar en aquests tres nivells és una bona base per evitar caure en terrenys on no voldríem estar: d’una banda, l’especulació intel.lectual estèril i sense contacte amb la realitat, per l’altre, l’activisme acumulatiu, continuista i acrític.

Qui som i d’on venim

La indigestió ve des del començament. És normal en aquests casos començar responent la pregunta de qui son els actors del projecte. I ja des d’aquest punt ensopeguem amb alguna dificultat per explicar-nos. Potser sigui una dificultat comú. No som pocs els responsables de projectes culturals que dubtem sobre la seva base social més enllà de la nostra iniciativa personal. No té per què tractar-se d’un dubte egocèntric. Quan no hi ha un llibre de socis no és fàcil de respondre (i ni tant sols així!). Sempre hi ha motius per suposar una cosa i l’altra. Motius per dir que el projecte no existiria sense l’amalgama d’energies de diferents persones que han coincidit a l’entorn d’aquesta idea, i motius er dir que no existiria sense la persona o persones que l’impulsen. Crec que quant més intangible és el patrimoni del projecte, i quant més immers es troba al mon de les xarxes, major és aquest dubte.

Doncs bé, fugim del dilema i anem als fets. D’Indigestió podem dir que va començar el 1994, per iniciativa de Jordi Oliveras i Noemí Rovira, animadors sòcio-culturals, que vam decidir aprofitar un fenomen que des de feia tres anys havíem vist créixer i contribuït a generar, des dels llocs on treballàvem. Es tractava d’una doble circumstància. D’una banda, la proliferació creixent de grups de música formats per joves, que demanaven suport, i, per l’altra, l’interès que hi havia en algunes administracions locals -en concret, la Diputació de Barcelona, l’ajuntament de la ciutat, i alguns ajuntaments de l’entorn metropolità- pel suport a la música emergent (llavors encara no s’havia posat de moda aquesta efervescent expressió, i es parlava simplement de música de base). Hi havia la possibilitat de fer de pont entre aquestes dues realitats creant una organització professional, especialitzada en atendre els processos musicals, i capaç de gestionar les activitats i serveis que s’anaven generant.

Com a professionals, volíem guanyar autonomia -ser els nostres propis caps- i tenir un paper més actiu en el desenvolupament dels nostres projectes. A començaments dels noranta, els temps apuntaven cap a la substitució d’una professió tan positivament ambigua com era l’animació sòcio-cultural per quelcom més prosaic que es va identificar com gestió cultural. Nosaltres volíem seguir pensant. Així que vam crear una organització per a que això seguís formant part de la nostra feina. Des de llavors, Jordi Oliveras ha estat l’element permanent del projecte, i han passat diferents persones pel nucli professional de la organització. Mai hem estat menys de dos ni més de tres treballant en aquest nucli.

També contribueixen i hi tenen influència en el desenvolupament de la proposta un ampli cercle de col.laboradors. Parlem d’una mitjana aproximada d’unes 50 persones que col.laboren, fent de consellers, de redactors de textos, introductors a tertúlies i altres funcions. Es tracta de valuoses aportacions, molt puntuals en el temps però dutes a terme per persones que mantenen amb el projecte relacions molt fidels i permanents en el transcurs d’aquests 15 anys de funcionament.
A més, donades les característiques de la proposta, també s’ha de tenir en compte la influència en la història d’Indigestió de les administracions locals, i la dels artistes i entorn musical en general.

En el primer cas, el pes de la deriva en la política cultural, en el fons massa depenent de la personalitat dels seus responsables i del diferents discursos de moda, genera molta dificultat per treballar a llarg termini. Però també s’ha de reconèixer que el suport de l’administració pública al projecte, i en particular el d’algunes persones i equips, assumint com a beneficioses les nostres “rareses”, ens han permès durar tot aquest temps.

En quant al moviment a l’entorn de la música, sense cap mena de dubte ens ha influït l’evolució artística de tota una generació de grups amb els que inter-actuem des dels anys noranta, i els seus seguidors, l’aparició d’alguns col.lectius que duen a terme les seves activitats amb impulsos no exclusivament mercantils amb els que ens relacionem, i l’evolució d’alguns periodistes i la seva manera de comunicar, entre d’altres.

És pel pes d’aquests cercles aliens al nucli gestor, i pel nostre compromís amb ells, pel que ens sembla difícil precisar qui és Indigestió. No es tracta de relacions empresa-client. Parlem de relacions de col.laboració lleugeres i subtils, però complexes. De compromisos no formalitzats però estables. Per això és difícil assenyalar els límits, el qual és una situació coherent amb el plantejament del projecte, que té la seva part agradable però que al mateix temps comporta algunes dificultats per demostrar la solidesa del projecte.

Què fem. Una idea, diverses accions.

La idea de fer alguna cosa útil que influís sobre el nostre entorn cultural, i viure d’això, ha esta la constant del projecte. Ha influït en el seu desenvolupament una certa relació d’amor-odi amb les institucions públiques locals. D’una banda, veníem del sector públic dels anys 80, encara que fos des dels nivells més propers a la base i menys estructurats professionalment, i la nostra capacitació i ideologia eren clarament orientades a entendre la cultura com element de creixement col.lectiu, cosa que no coincidia amb els impulsos del mercat. Per l’altre, vam veure com tota una generació de gestors culturals de l’entorn públic van anar perdent els seus complexes , o, segons es miri, renunciant als seus valors inicials, i apropant-se d’una manera cada cop més acrítica a aquest mercat, i a una idea de la cultura que no anava més enllà de la recerca de prestigi (alguna cosa així com un substitut de la noblesa perduda).

És així com amb el temps va anar agafant cos la nostra definició com organització professional no-lucrativa dedicada a la cultura, allunyant-nos, per exemple, de la possibilitat de ser una empresa de serveis subsidiària del sector públic. No és en va que una de les accepcions del nostre nom es refereix a la recerca d’independència en la gestió.

Durant els anys noranta, el primer objectiu d’Indigestió va ser el suport als joves músics que feien música en el nostre entorn, principalment en l’àmbit del pop-rock. La situació era més o menys així: els mitjans de comunicació públics havien contribuït a popularitzar el que es va anomenar rock català, que era alguna cosa així com música americana però cantada en català, amb major projecció fora del cinturó metropolità de Barcelona, que dins d’ell, que és on actuàvem nosaltres.
Mentre, a Barcelona, hi havia una gran inquietud per fer música en molt diverses direccions estilístiques, per part de molts grups, amb nivells de qualitat variables, i rebent una atenció escassa per part dels mitjans de comunicació, programadors i ciutadania. Barcelona, potser pel fet de trobar-se en el seu moments d’obertura als circuits internacionals, mirava cap una altra banda. A nosaltres ens semblava que s’havia de reivindicar l’atenció sobre aquests grups, no tant per què ens semblessin meravellosos -hi havia de tot- com pel sol fet de procedir del nostre entorn. Ens semblava important que des d’aquí també s’emetés música.

Ho vam fer dissenyant, contribuint a generar, i gestionant alguns projectes públics. Interrock i l’espai musical La Bàscula, a Barcelona, la secció frontera del festival Altaveu, a Sant Boi del Llobregat, o l’espai per a grups novells del Mercat de Música Viva de Vic, entre d’altres.

Potser l’acció que va tenir major repercussió en aquesta etapa inicial van ser els escenaris per a grups locals que durant alguns anys vam idear i posar en marxa des del projecte Interrock dins del marc del festival BAM, que es realitzava durant la festa major de Barcelona. Atapaides programacions de grups novells en infrastructures modestes que van servir de plataforma per conèixer a molts grups, que han quedat a la memòria d’alguns com espais informals amb alguna cosa de màgics, plens de vida i descobertes.

Aviat vam veure diverses coses.

La primera, que el suport als artistes no podia ser paternalista ni xovinista. Ens semblava negatiu per tothom que un grup fos enlairat just quan començava a aprendre a tocar i composar. La nostra realitat musical com a país és pobra, i el procés de maduració d’una formació, per si mateix feixuc a qualsevol lloc, és especialment lent aquí. Sobre-dimensionar projectes en estat embrionari pot “colar” i generar un bon negoci, però frustra les expectatives del públic més inquiet, limita l’evolució del públic menys implicat, i talla l’evolució de les inquietuds artístiques originàries d’aquests projectes, tant com pot tallar-la l’absència absoluta d’atenció.

Segona, que donar suport als artistes per què fessin una carrera comercial no era la nostra missió. El centre de la nostra atenció havien de ser les relacions a l’entorn de la música, la societat com a ecosistema que produeix i utilitza la música i no la música com a negoci. Les propostes artístiques brillants i exitoses podien ser un resultat d’aquests processos però no la seva principal finalitat.

A partir d’aquí, el nostre treball va començar a orientar-se en múltiples direccions: comunicació, formació, reflexió,… i no només la sel.lecció i programació de músics. Va sorgir la necessitat d’entendre millor com funcionava allò que buscàvem. I també es van diversificar els destinataris de les nostres accions: gestors, comunicadors, públic en general,…

Partint d’aquest gir va ser com van prendre cos accions que inicialment eren complementàries, i ara són el centre de la nostra activitat. Algunes publicacions modestes que vam impulsar en un primer moment, per compensar el silenci dels mitjans de comunicació massius, van evolucionar cap a la revista Nativa, que ara serveix com a marc de des d’on buscar altres formes de parlar de música, punt de trobada de veus molt dispars (músics que escriuen brillantment, acadèmics que “surten” de les seves aules, lectors que demostren que poden donar respostes elaborades si s’els fa les preguntes adequades,…), mirall on la gent de cert entorn es veu reflectida, i periscopi des d’on albirar altres realitats. Tot i que Nativa és bimestral i ja fa un temps que va deixar d’estar pendent de les exigències de l’actualitat, a través de la col.lecció de llibres “Idees per la música”, de la qual n’hem editat quatre números, realitzem un pas més en la línia de recollir i posar ordre a les nostres inquietuds.

El Fòrum d’Indigestió i les tertúlies son espais que organitzem amb diverses idees de fons: promoure el coneixement entre gent interessada en la música que, per circumstàncies del medi, no solen coincidir, afavorir altres formes de parlar de música, diferents dels tòpics habituals, capitalitzats per l’economia de la música i la moda, establir enllaços entre el coneixement pràctic i el teòric, i fer tot això orientats a donar forma al coneixement col.lectiu i afavorint la construcció d’aquest coneixement comú mitjançant la participació.

Finalment, Hipersons és el resultat de la nostra tradició de treball amb músics. Es tracta de concerts que realitzen concentrats en un festival el mes de novembre, i també altres que organitzem durant tot l’any. Hem passat de crear plataformes per donar a conèixer grups de la ciutat a plantejar el nostre treball com col.laboracions amb ells, per donar impuls a iniciatives artístiques i plantejaments musicals que potser no prendrien forma si depenguessin d’altres agents. Ho fem simplement per promoure una activitat musical no centrada en la idea de producte, sinó en els processos.

Debat sobre el model de gestió.

El nostre projecte ha funcionat els darrers quatre anys amb un pressupost anual aproximat de 80.000,00€, dels quals el 75% provenen de subvencions públiques i el 25% restant d’una complexa trama de micro-ingressos. No entrarem en tediosos detalls comptables, però resumint diré que aquest pressupost no permet la creació de cap fons de reserves pels següents exercicis, i que els nostres sous són d’uns 10,00€ nets per hora treballada, totes elles dedicades a la realització del projecte. Motius pels quals, sembla obvi poder afirmar que la nostra és una organització no-lucrativa. Si no fossin prou les declaracions d’intencions, els fets ho corroboren.

Potser es pot discutir l’interès públic de la nostra activitat o l’eficiència en la seva gestió, però creiem que no l’absència de benefici en el seu plantejament i desenvolupament. Doncs no és així. Aquesta qüestió segueix essent motiu de debat en alguns entorns amb els que ens relacionem. Pesen en això dos factors. En un extrem, el fet que alguns no conceben la possibilitat d’una activitat no-lucrativa però remunerada. Per ells sembla que aquests projectes només poden desenvolupar-se des del voluntariat. A l’altre extrem potser passa que la majoria dels projectes culturals, inclús aquells que es presenten a sí mateixos com negocis, no són concebibles sense ajut públic. Cosa que a alguns els porta a pensar que el fet que el nostre projecte sigui subvencionat, però els que hi treballem tinguem un son, no ens diferencia d’ells.

El nostre no és un camí fàcil. Treballar com a creatiu per una multinacional “que et deixa fer el que et dona la gana” (o si més no “et dóna una pasta”) i a l’hora despotricar de l’estat sembla una opció socialment més acceptada. També ho és buscar una sòlida plaça de funcionari en una institució cultural pública, sigui per fer alguna cosa interessant des d’allà, o per guanyar temps lliure socialment útil.

En canvi, aquest híbrid entre associacionisme clàssic, militància cultural i servei públic que busquem no té fàcil encaix. Té alguna cosa de model importat d’altres cultures (l’associacionisme francès, les potents iniciatives non-profit anglo-saxones) que no forma part del nostre paisatge habitual. A nosaltres mateixos ens costa molt construir el nostre discurs. Però, al mateix temps hi ha resultats -la història ajuda-, i algunes intuïcions pròpies, que ens mantenen en el convenciment de que val la pena, i alguns alguns reconeixements d’altres, inclosos alguns casos en els que no s’entén el nostre model organitzatiu però es reconeix el valor dels resultats. Justament aquest any, el FAD (Foment de les Arts i el Disseny) una entitat amb prestigi per la seva tasca des de la societat civil, ha reconegut el nostre treball, cosa que ens ha complagut per venir de qui ve, i que ha compensat altres mal-tragos.

On anem. Reptes actuals.

Tot i que es podria dir que això nostre té alguna cosa de continuat examen de consciència, i que sempre estem replantejant el que fem, hi ha motius per considerar que ens trobem en una cruïlla singular, els principals reptes de la qual apuntem a continuació.

Redefinir la nostra opció política i social.
Sens dubte Indigestió ha participat a l’evolució de tota una generació de músics, i tenim l’esperança que aquestes llavors deixades tinguin el seu efecte multiplicador, més enllà dels directament implicats. Però amb freqüència ens interroguem sobre quin és el sector atès, i si això comporta algun benefici pel conjunt de la societat. La resposta benvolent diu que la orientació amb la que treballem (desmitificadora i qüestionadora de les característiques més classistes de la generació pop, eclèctica, no només per opció artística, sinó que també social,…) ha d’ajudar en aquest efecte difusor que desitgem. La versió dura diu que la divisió entre grups, gremis i classes té molta força, i que la nostra opció ideològica només tindrà repercussió i coherència si ens apropem a nous entorns, més enllà del sector en que treballem. Caldrà reflexionar sobre això, i decidir si cal canviar alguna cosa en les nostres accions i orientació.

Redefinir la nostra opció política pel que fa al model cultural.
Ja ha quedat reflectit que una de les constants d’Indigestió es la recerca d’un model d’organització que sigui útil per la societat, treballant des d’una zona diferenciada del mercat i de l’estat. Alguna cosa així com una oenegé (organització no-governamental) de la cultura. També ha quedat dit que aquesta recerca és conflictiva, tant en la reflexió interna -cada cop que hi ha una nova idea ens preguntem si la podrien assumir l’entorn públic o el privat-, com en la relació amb els demés agents. Principalment, per se major la proximitat, amb l’entorn públic. Ha arribat el moment en que podem, devem i necessitem explicitar el nostre model global, el nostre mapa sobre com podria funcionar la cultura, i començar a treballar amb altres per debatre’l i desenvolupar-lo. Mai hem participat en les organitzacions sectorials de la música, per què ens sentim aliens als seus interessos, però va essent necessari que o bé ens integrem en alguna d’elles, o bé promoguem un altre model de federació per fer sentir la nostra veu a l’ecosistema cultural.

Consolidar la base social
Hem parlat una mica de les particularitats del treball en xarxa que realitzem. Hi ha motius per suposar que està bé que no hi hagi fronteres rígides entre l’interior i l’exterior de l’organització. És una situació que dilueix el nostre possible protagonisme, i per això pot ser que permeti millors resultats a l’hora de difondre idees i maneres de fer, i també fer possible la contaminació positiva de l’organització per altres realitats. Però també son forts els impulsos per donar major grau de formalització a la xarxa. Ens referim a coses com formalitzar una relació econòmica -si pot ser, en forma de subscripció- amb els lectors, a consolidar una estructura de socis clàssica,… Estratègies que poden enfortir l’organització, donar-li més seguretat i obrir-li noves portes.
Segurament, el debat sobre el beneficis i inconvenients de lo formal i l’informal és universal. Nosaltres també el tenim.

Jordi Oliveras
Equip d’Indigestió



Últims comentaris

  • Bernat: Una precisión. Se “contrata” a músicos para actuar en directo, no para posar como modelos con la...
  • Amós Pérez I Escrig: Una precisión. Palo Alto Market es un evento comercial que consiste en la explotación por parte...
  • Qiman: Molt d’acord amb els punts que expresses en aquest post, un parell de puntualitzacions i aprofundiments només,...
  • Mariví Martín: Salutacions des de València. El vostre escrit m’ha interessat molt. Estaré atenta per a conéixer...

Arxius

Autors

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )