Escrit per: Jordi Oliveras

El món de la cultura es troba per primer cop en la seva història en risc de representar allò que és reaccionari enlloc d’una força per un món més just. Ho expressava prou clar l’escriptor José Ángel Mañas en un article recent referint-se al món dels artistes, però a mi em sembla que és extrapolable d’una forma més àmplia. En aquest article tracto de buscar com podria representar una altra cosa.

Comença amb un documental sobre David Bowie, segueix reflexionant sobre la seva fascinació pels artistes renaixentistes, troba explicacions en la seva ambició per abastar el món en un sentit global, i per acabar, el Jordi Oliveras conclou que l’obsessió per les coses tècniques és un impediment per treballar en el món actual en la mateixa direcció. I diu que així ens va.

Darrer capítol de la correspondència que han mantingut l’Olga Abalos i el Jordi Oliveras sobre la seva activitat estiuenca, en la que el Jordi exposa la seva impressió de que després de vacances tornem a una normalitat que no pot ser la mateixa que era, per què el marc polític està trasbalsant les coses com eren. I, un cop més, es pregunta quines respostes ha de donar la cultura a aquesta situació.

Hola Olga. Això que dius de l’anunci em remet al documental When You’re Strange, de Tom Di Cillo, que vaig veure l’altre dia a la filmoteca (ja saps, aquest espai que aprecio tant tal com és ara). Parla de The Doors, i en particular de Jim Morrison. Una senzilla i sentida pel.lícula, feta amb estima pel personatge, tota ella muntada a partir de material original del grup, i amb una narració feta per (..)

Sovint es parla de la producció cultural com a motor de l’economia. Ho fan, per exemple, els programes dels partits polítics, i ho fa també el sector organitzat de la cultura. Jo crec que hauríem d’invertir els termes de la reflexió, i que hauríem de parlar més de l’economia com a producte cultural. La cultura ja ha demostrat amb escreix la seva capacitat per generar valor econòmic i poder.

Agafant com a referència el que passa i es diu arran del nou conseller de cultura a la Generalitat, Ferran Mascarell, i en concret de la proposta d’establir un gran acord per la cultura, que integri sector privat, partits i administració, l’article tracta de posar en qüestió la idea d’una gestió de la cultura absent de debat ideològic i ambició en la recerca d’alternatives al sistema cultural, i de retruc, polític i econòmic.

Vivim temps d’evangelització digital. No hi ha setmana en la que no es produeixi algun esdeveniment, sempre amb el mateix missatge: “la tecnologia ens condueix a un món millor”. I el missatge cala com una veritat evident. La guerra important, si n’hi ha alguna, és la que hi ha entre el determinisme tecnològic i la suposició que és en la interacció humana on rau el motor de qualsevol cosa que hagi de passar.

Suposem que Lhasa de Sela se’m va aparèixer en somnis aquest estiu, i em va confessar una preocupació: “Darrerament, tinc por de resultar cursi…”. “Cursi tu?” -vaig dir perplex-. “Però si sort en tenim de la teva sensibilitat i atreviment per expressar sentiments de ràbia, amors mal portats i culpes amagades!. Com et pot preocupar, això?”. “Ja, -em diu-, però ja coneixes els teus amics barcelonins, (…)

Per Jordi Oliveras Volia escriure un elogi a la filmoteca de l’Avinguda de Sarrià, i no sé si m’en sortiré prou. Es tractava de ressaltar el valor que per a mi té el fet que no sigui un espai prou urbanitzat: un equipament vell, ventilació una mica sorollosa, en un lloc apartat dels circuits més cool de la ciutat,… També volia dir que m’agrada la diversitat i imprevisibilitat del públic (…)

Per Jordi Oliveras. Diuen que la gestió de l’espai és un problema a les ciutats. No ens cap tot el que tenim i, atenent això, van sorgir un munt de negocis que ofereixen sol.lucions als problemes derivats: els garatges per deixar els cotxes, el transport públic, els trasters, els locals d’assaig,… A casa també és fàcil que tinguem complicacions per encabir els objectes. És prou comú que tinguem armaris plens