Arxius de la categoria: Editorial

D’una cançó en surten altres cançons composades per altres persones que segurament mai es coneixeran personalment i mentre això passa és com si s’anés saltant de casella a casella, endavant i enrere, en una mena de joc de l’Oca etern que acaba transformant-se en un fons comú que tothom és lliure de remenar i usar, almenys teòricament. Potser hi ha un fil invisible que connecta totes les músiques.

Traducción al castellano del artículo “La gana” El estadio de fútbol del equipo local de la ciudad de Kobe, en Japón, ha instalado no hace mucho un sistema de placas en las gradas bajo los pies de los espectadores que transforma sus saltos, golpes y vibraciones en energía. De este modo el estadio consigue ser [...]

El món de la cultura es troba per primer cop en la seva història en risc de representar allò que és reaccionari enlloc d’una força per un món més just. Ho expressava prou clar l’escriptor José Ángel Mañas en un article recent referint-se al món dels artistes, però a mi em sembla que és extrapolable d’una forma més àmplia. En aquest article tracto de buscar com podria representar una altra cosa.

Comença amb un documental sobre David Bowie, segueix reflexionant sobre la seva fascinació pels artistes renaixentistes, troba explicacions en la seva ambició per abastar el món en un sentit global, i per acabar, el Jordi Oliveras conclou que l’obsessió per les coses tècniques és un impediment per treballar en el món actual en la mateixa direcció. I diu que així ens va.

La asimilación de lo que es sentido común consigue que tarde o temprano las medidas de austeridad, los rescates o el límite de endeudamiento sean cosas que se hacen como si fuera la única salida y no se las piense como algo más cercano a la ideología.

Darrer capítol de la correspondència que han mantingut l’Olga Abalos i el Jordi Oliveras sobre la seva activitat estiuenca, en la que el Jordi exposa la seva impressió de que després de vacances tornem a una normalitat que no pot ser la mateixa que era, per què el marc polític està trasbalsant les coses com eren. I, un cop més, es pregunta quines respostes ha de donar la cultura a aquesta situació.

Hola Jordi. Per tornar a variar t’escric des de un tren camí a Barcelona. Vinc del nord, d’on deien que venia la llum, i segons un anunci de televisió ara resulta que és el que ens dóna seny. Bé, no ho diuen així però se sobreenten perquè la cosa va d’una cervesa andalusa que, com no, encarna la disbauxa i la diversió, el sud, coses de les quals els catalans, els que vivim una mica més al nord (…)

Per variar una mica escric aquestes línies des d’un hotel de carretera a Mirabella Elcano, a uns 100 km de Nàpols, on nomes hi passaré unes hores. Que què faig aquí? No entraré en detalls ara, però el fet de tenir vàries feines fa que a vegades em trobi en situacions com aquestes. Aquí ningú porta cinturó de seguretat i diria que no hi ha controls d’alcoholèmia perquè molts conductors paren en doble fila (..)

Hola Olga. Això que dius de l’anunci em remet al documental When You’re Strange, de Tom Di Cillo, que vaig veure l’altre dia a la filmoteca (ja saps, aquest espai que aprecio tant tal com és ara). Parla de The Doors, i en particular de Jim Morrison. Una senzilla i sentida pel.lícula, feta amb estima pel personatge, tota ella muntada a partir de material original del grup, i amb una narració feta per (..)

Sovint es parla de la producció cultural com a motor de l’economia. Ho fan, per exemple, els programes dels partits polítics, i ho fa també el sector organitzat de la cultura. Jo crec que hauríem d’invertir els termes de la reflexió, i que hauríem de parlar més de l’economia com a producte cultural. La cultura ja ha demostrat amb escreix la seva capacitat per generar valor econòmic i poder.

Agafant com a referència el que passa i es diu arran del nou conseller de cultura a la Generalitat, Ferran Mascarell, i en concret de la proposta d’establir un gran acord per la cultura, que integri sector privat, partits i administració, l’article tracta de posar en qüestió la idea d’una gestió de la cultura absent de debat ideològic i ambició en la recerca d’alternatives al sistema cultural, i de retruc, polític i econòmic.

Aquests dies estic acabant de llegir “Desayuno con John Lennon y otras crónicas para la historia del rock”, del veterà periodista musical Robert Hilburn, que va escriure durant més de 30 anys de música al rotatiu L.A. Times. Entre les seves proeses professionals hi trobem la d’haver estat l’únic periodista convidat a Folsom Prison on Johnny Cash va fer el seu mític (…)

Cada any, quan arriben aquestes dates ens passa el mateix. Tothom fa llistes del millor de l’any i nosaltres ens sentim muts. Arribem a tenir la sensació de no ser responsables i haver badat. Tradicionalment, a Nativa mai hem fet llistes del millor de res. Aquest any, per variar, farem la llista dels motius pels quals no fem llistes. Expliquem per què no és la nostra manera d’acompanyar la cultura (…)

Estas navidades podremos estar tranquilos que no hay riesgo de que los controladores aéreos se pongan en huelga. A ver quien se atreve. Ni los controladores ni nadie. Podremos coger un avión desde 40 euros (que tiene un coste en combustible de…) para pasar las navidades en cualquier lugar de Europa. Podremos estar más tranquilos, por si la duda asalta, porqué ni los pilotos, ni los mecánicos (…)